Actualitzat el 15/10/2009 a les 09:29h

Però no deixa de sorprendre que els promotors del referèndum a la comarca hagin escollit el número 13 com a a data clau. No sé si no són supersticiosos o si, conscientment, planten cara als mals presagis. La superstició de considerar el número 13 com una xifra negativa té diverses explicacions, encara que els numeròlegs asseguren que la suma del 1 i del 3 dóna com resultat el 4, el veritable numero maligne. Per això no s’acaba d’entendre perquè la gent supersticiosa no té por del número 4. La versió més estesa al voltant de la maledicció del 13 està relacionada amb Judes, l’apòstol tretzè, el traïdor de Crist, assegut a la taula del Sant Sopar. De tota manera, abans del naixement de Jesucrist ja existia la por al número 13. El poeta de l’antiga Grècia Hesíode, en la seva obra Treballs i dies, parlava de la prohibició de sembrar el dia 13. Una llegenda escandinava explica que en un sopar de déus, Locki (l’esperit del mal) era el 13è convidat. Al llibre de l’Apocalipsi, el versicle 13è està dedicat a l’Anticrist. I a les cartes del Tarot, el número XIII està associat a la mort.

Si donem un cop d’ull a les efemèrides ocorregudes en un 13 de desembre, ens adonarem que n’hi ha per a tots els gustos. Aquest dia, l’any 1474, Isabel I va ser coronada reina de Castella i Lleó. El 1570 va acabar la Guerra dels Set Anys. El 1913, van trobar a Florència l’original de La Gioconda, robat dos anys abans. El 1944 va morir el pintor Vassili Kandinski. El 1958 els Estats Units van llençar a l’espai el coet Júpiter, amb un mico de tripulant. El 1968, Arturo da Costa Silva va proclamar la dictadura militar a Brasil. El 1981, el líder del Partit Comunista, el general Wojciech Jaruzelski, va decretar la llei marcial a Polònia. El 1995, Camilo José Cela va rebre el Premi Cervantes de Literatura. I el 1998, a la consulta popular sobre l’estatus polític de Puerto Rico va ser derrotada l’opció favorable a l’annexió als Estats Units.

Quan arriba la tardor i la malenconia s’apodera dels pobres mortals, la majoria de bars i cafès comencen a vendre dècims o participacions de la loteria de Nadal. Tots, en un moment o altre, n’hem comprat. Algunes persones, a més, demanen que el número en qüestió acabi amb una xifra concreta (relacionada amb el dia que van néixer, el dia que es van casar o amb qualsevol fotesa, per més irracional que pugui semblar). O que sigui capicua...

Les supersticions són creences irracionals en el poder màgic, positiu o negatiu, d’alguns objectes, símbols, rituals o creences. No se n’escapa ningú. Hi ha creients catòlics que són supersticiosos i donen més importància a un talismà o un sortilegi abans que a Déu. Però també hi hi ha ateus descreguts que cada dia surten de casa amb el peu dret (per precaució còsmica) o consulten els horòscops dels diaris i creuen que els planetes alineats d’una manera concreta tenen poder sobre el seu destí.

Molta gent atribueix als amulets i als fetitxes virtuts i poders sobrenaturals per allunyar el mal o afavorir la bona sort. Son famoses les potes de conill, els escarabats egipcis o les figuretes d’elefants amb la trompa aixecada. Diuen que porta bona sort trobar un trèvol de quatre fulles, veure passar una papallona blava o tirar una moneda a la Fontana de Trevi de Roma. Però les supersticions positives més esteses són trobar una ferradura o tocar ferro. Tothom és lliure de creure allò que li doni la gana. Però sovint, aquestes supersticions només amaguen falta de confiança en un mateix, o falta de confiança en Déu, per als que són creients.

Fa pocs anys, es va posar de moda proclamar als quatre vents que Vic era la ciutat de la sort. I alguns van començar a fer córrer la brama que tocar el cap de bronze de l’estàtua del Merma, situada en un racó de la plaça Major, portava bona sort. La idea era rendibilitzar el fet que la Grossa de Nadal havia tocat en diverses ocasions a la ciutat. Si a Sort tenien una bruixa com a símbol per atreure la bona sort, a Vic es va decidir que el Cap de Llúpia seria un immillorable element simbòlic per atraure beneficis a gavadals.

 

Els supersticiosos que defensen el poder benefactor d’aquest personatge mític o els impulsors del referèndum a Osona potser haurien d’editar un manual explicant què s’ha de fer i què no s’ha de fer per tenir bona sort. Com ara no trencar cap mirall després de fregar la closca del Merma o després de votar; o no abocar sal a la taula, no parar-se a parlar amb una persona pèl-roja, no passar per sota d’una escala, no topar amb un borni al matí, no veure cap gat negre, no obrir un paraigüa en un lloc cobert, no veure papallones negres, no somniar en rèptils o que et cauen les dents, no creuar un ganivet i una forquilla sobre un plat, no vessar oli, no posar-se un mitjó al revés, no cantar abans d’esmorzar, no deixar caure un guant o una pinta a terra, no estirar-se al llit amb les sabates posades, no tallar-se les ungles (els dimarts, dimecres i divendres) o no escombrar els dilluns al matí (potser per això moltes botigues no obren les portes els dilluns).

Però si després de tocar el cap del Merma o de dipositar el vot a l'urna del referèndum de la independència es comet sense voler algun d’aquests despropòsits supersticiosos, la bona sort o la voluntat popular quedarà anul·lada, sense que les mans dels Niños de San Ildefonso o la democràcia hi tinguin res a veure. Aleshores, per conjurar el malastruc que ens allunya de guanyar a la loteria o d’afavorir l’independentisme, a banda de tocar ferro o buscar una pota de conill, hauríem de procurar tenir api fresc a casa per allunyar les forces del mal, trobar una aranya abans del captard, portar una moneda foradada a la butxaca, caminar sota la pluja, posar un altar a casa amb estampetes de sants, vessar una mica de vi o trepitjar caca de gos.

Tanmateix, potser hauríem de deixar en pau el pobre Cap de Llúpia (un vellet que aviat farà 180 anys) i foragitar la por al 13 de desembre. I dedicar-nos a viure la vida sense manies i córrer davant les xurriaques del Cap de Llúpia quan arribi la festa major al crit de “mori el Merma”. Tots sabem que, malgrat aquest crit de mal auguri, el Merma no morirà mai i que tres o quatre vegades a l’any sortirà al carrer per a fer al·lucinar petits i grans. De la mateixa manera, a ningú no hauria d’espantar que s’organitzi un referèndum sobre la independència, s’hi estigui a favor o no. I tan se val si la consulta es fa un dia 13. O qualsevol altre.