Actualitzat el 09/10/2009 a les 11:48h

Aquest Estat es caracteritza per la producció regular de figures, per dir-ho d'alguna manera, 'peculiars', d'una peculiaritat que difícilment es troba en altres llocs del món. Són tot un producte d'allò que s'anomena la idiosincràsia hispànica, un concepte difícil d'explicar però que tots sabem a què es refereix: una barreja d' ignorància, menyspreu als valors aliens, fanfarroneria i manca de por a fer el ridícul.
 

Algú, fins i tot, ingènuament, s'havia arribat a creure que l'existència d'aquests personatges era una lacra pròpia del llarg període de sordidesa franquista, però la realitat ens ha demostrat que això -malgrat reconèixer que en aquell període aquest fenomen es donà en tota la seva esplendor-  no era pas cert del tot: els germans Guerra, el senyor Ybarra, els dirigents del PP a València o la indescriptible Espe Aguirre, en el món de la política,  són una mínima  mostra d'una nòmina que podria ser infinítament més gran si li afegíssim els 'famosos' dels mass media hispànics i els  pseudointel.lectuals assidus de tertúlies televisives coneguts a 'España e hispanoamérica'. Una nòmina que, com és obvi, també compta amb en Miguel Angel Revilla, que exerceix, des de fa uns quants anys, de president de Cantàbria.

Aquest home, entre altres 'mèrits' té el d'haver-se iniciat en política fent de dirigent comarcal del franquista 'Sindicato Vertical', un dels tres vèrtexs d'aquell arnat règim de cacics amb aspiracions totalitàries —els altres dos pretesos vèrtexs de l'estat fraquista eren 'la familia y el municipio'. Com veiem, una bona escola 'democràtica'.. Doncs bé, un cop reciclat i, integrat en el PP, convertit en president es permet, després d'una llarga trajectòria de pallassades i anècdotes d'allò més ranci proferir unes declaracions on afirma que ell és tolerant amb tothom menys amb els etarres i amb qui vol separar-se d'Espanya, com per exemple, segons ell, el senyor Laporta. Aquest, però, en el seu desplaçament a Santander acompanyant el F. C. Barcelona, va  mostrar la seva categoria i 'savoir faire' i no va caure en els paranys que tan matusserament li va posar 'el de les anxoves', motejat així per las seva afició a repartir a tort i a dret pots d'anxoves, cosa que dóna idea de la categoria del personatge i de les seves maneres, que denoten el nivell cultural que posseeix i la seva manca de món i el situen en una escala intermèdia entre un gulag avantatjat i un lider tribal de bantustan.

Si bé, certament, les actuacions d'ETA són blasmables ens queda l'interrogant de per què aquest senyor únicament mostra la seva ira amb aquesta organització i en canvi no diu res d' Al-Qaeda o d'altres organitzacions similars. Són unes sospites -de sectarisme d'allò més tosc- que de seguida es veuen confirmades quan afegeix que no tolera els qui es volen separar d'Espanya —de manera democràtica inclosa— i els nega, per tant, el dret a expressar la seva opinió. En fi, franquisme pur, sense a penes dissimulació. Potser ara més d'un començarà a entendre perquè la darrera estàtua eqüestre del dictador que es mantingué dreta fou la de Santander.