Actualitzat el 28/09/2009 a les 09:17h

Com cada any, acostumo a fer les vacances la primera meitat del mes de setembre. Tanmateix, per no desconnectar-me massa de la suposada realitat quotidiana i, després, haver de superar la síndrome postvacacional, cada dia em connectava mitja hora a la xarxa d’Internet des d’Essaouira, un poble de la costa atlàntica del sud del Marroc, per llegir la premsa digital de Vic i de Barcelona.

I com és habitual en aquesta època de l’any, a banda de les grans notícies intoxicants (les facècies de Belén Esteban, el colobrot de la grip A, la prostitució a Barcelona, els fitxatges futbolístics, l’inici de la Lliga i de la Champions, la crisi en abstracte o la pujada d’impostos), vaig veure’m immers en una sobredosi de notícies relacionades amb la Diada Nacional, la febre independentista, la derrota de 1714, les aventures de l’estelada i el referèndum d’Arenys, entre d'altres relacionades amb el fet sobiranista. No culpo de la sobredosi determinats mitjans informatius – com ara Osona.com- que, al cap i a la fi, agradi o no, són un reflex i un mirall de la nostra societat.

El cas és que em vaig assabentar que el pare de l'estelada ja tenia definitivament una plaça a Vic, que el diari ABC estava indignat amb el pare de l’estelada perquè era un “activista armado”, que fa dos anys va morir Lluís Maria Xirinacs, que el referèndum d’Arenys de Munt feia xup-xup, que ERC sol·licitava que l'estelada onegés a Prats, que Joan Carretero presentava a Osona el seu projecte independentista, que la Marxa dels Vigatans escalfava motors amb cinc actes i que es presentava a Vic el llibre dels cent anys de l'estelada.

O que Sant Pere de Torelló celebraria el primer referèndum d'independència a Osona, que Carretero omplia a Vic, que l'estrena del campanar de la Pietat marcava la Diada Nacional a Vic, que havien penjat una estelada gegant al Santuari de Bellmunt, que la JNC desplegava l'estelada «més gran del món», que ERC impulsaria mocions a 300 ajuntaments en suport al referèndum i que Tona aprofitava l'Onze de Setembre per inaugurar el parc de la Font Morta.

O que la justícia espanyola prohibia el referèndum d’Arenys, que la Marxa dels Vigatans homenatjava l'historiador Antoni Pladevall, que la CEI i la CUP escalfaven els motors de l'Onze de Setembre, que CiU de Centelles s'adheria a la Diada, que el PMi de Sant Boi cridava als veïns a penjar estelades i senyeres, que creixia l'assistència a l'Onze de Setembre a Vic, que Manlleu estirava la celebració de la Diada, que Torelló va acollir l'acte central de la Diada a la Vall del Ges i que a Centelles hi va haver polèmica per una parada a la Diada.

O que Laporta es deixava estimar per Carretero, que començaven a piular els referèndums d'independència a Osona, que les Masies de Roda i Roda de Ter compartien l’Onze de Setembre, que el doctor Figuerola va parlar la vigília de la diada a la Sala de la Columna, que Vic i Osona s’omplien de torxes i senyeres, que les JERC celebraven l'adjudicació del nom de Vicenç Albert Ballester a la plaça de la Central, que es feien ofrenes florals a tots els Ajuntaments del Lluçanès, que els referèndums a Osona podrien celebrar-se el 13 de desembre, que Taradell aprovava una moció de suport a un referèndum d'independència... I així desenes de notícies semblants.

L’endemà d’arribar amb avió a la nova terminal T-1 de l’aeroport d’El Prat de Llobregat, em vaig llevar a les 8 del matí. Era diumenge i no corria ni una ànima pels carrers de Vic. La primera persona amb qui vaig topar era un home subsaharià que estava remenant i destriant material de rebuig en un contenidor d’escombraries. Aquesta imatge va esborrar bona part de la meva intoxicació sobiranista virtual que m’havia empassat per Internet. I vaig pensar que hi havia dues realitats diferents que haurien de ser una sola realitat. No és un problema de catalans contra immigrants. Hi ha poderosos intransigents i hi ha marginats. Personatges i grups prepotents amb privilegis i gent (immigrada o autòctona) amb els drets segrestats.

Em considero un independentista pragmàtic, encara que ideològicament no ho sigui. No veig la manera de ser independent d’Espanya i no ser-ho de les multinacionals, de la màfia universal o de la dictadura militar —el govern de la por— que té el planeta agafat pels pebrots. De fet, no sóc res, tal com deia la meva iaia Margarida (“no som res”). Com a màxim m’acosto a la utopia de la idea llibertària. Però això no significa que accepti el nacionalisme espanyol ni l’ultraliberalisme salvatge. Ni el nacionalisme o l’independentisme de partits polítics que es declaren no independentistes, però que donen suport al referèndum d’Arenys per quedar bé i captar vots. Ni l’independentisme esterilitzat de les organitzacions que no es mullen el cul en temes socials.

Sóc independentista pragmàtic perquè l’administració estatal espanyola és insolidària i maltracta el territori anomenat Catalunya i els seus habitants més desfavorits. L’Estat espanyol dóna privilegis a Madrid en abstracte, però també desempara —amb major menor grau— els madrilenys poc dotats econòmicament i la resta d’habitants sense massa poder adquisitiu de les dites comunitats autonòmiques. L’Estat espanyol i el seu govern afavoreixen descaradament la gran banca i la xarxa de llepaculs que li són fidels i oblida els desheretats, siguin d’on siguin. És aquesta negligència ben poc democràtica la que m’ha portat a ser independentista. La qual cosa no significa pas que m’agradi tot allò que sigui català. De fet, ens queixem del centralisme madrileny, però no del centralisme barceloní envers les comarques no metropolitanes, o del centralisme vigatà envers les petites poblacions de la comarca.

Convé no oblidar la història de Catalunya, des de la derrota de 1714 i Rafael de Casanova, els greuges de Felip Vè i el conde-duque de Olivares, les malvestats dels almogàvers pel Mediterrani, la pesta borbònica en general, la tràgica Guerra Civil espanyola encesa per Franco i la dictadura franquista que es va allargar durant 40 anys. Dit això, però, no puc acceptar que sota el paraigües de la catalanitat s’hi amaguin personatges sinistres com Fèlix Millet, organitzacions financeres sense entranyes ni escrúpols, empresaris vampirs, intel·lectuals racistes o grups de delinqüents en tots els àmbits.

L’independentisme no té sentit si no fa seva la preocupació per les hipoteques, els salaris congelats i els salaris de misèria, els contractes laborals escombraria, la pràctica abusiva dels ERO, l’explotació laboral, les llargues cues de l’atur, els preus dels lloguers, els pisos dels immigrants plens de goteres, la xenofòbia i les injustícies camuflades sota la manta de la catalanitat. No entenc un independentisme que oblidi tot això. No volem estafadors catalans. No volem que ens insultin o maltractin en català. Ni en castellà. Ni en anglès.