Actualitzat el 24/09/2009 a les 11:11h

Llegeixo al Público de dijous dia 17 de setembre que un pare de Madrid ha estat detingut per agredir i amenaçar la directora de l'escola del seu fill, al barri de Vallecas. Segons el rotatiu l'home es va presentar al centre docent irat i molt nerviós, i es va dirigir al cap d'estudis cridant i amenaçant-lo de mort, perquè sembla ser que aquest va subjectar el seu fill per aturar-lo mentre corria pel menjador escolar.

La directora va sentir l'enrenou i va sortir del seu despatx per saber què passava, i va ser llavors que l'home la va sacsejar i empènyer mentre també l'amenaçava. Òbviament van avisar la policia i l'home va ser detingut tot seguit i conduït a comissaria acusat de lesions i amenaces, i la cosa evidentment va acabar al jutjat. La Defensora del Professor del sindicat independent ANPE-Madrid, Inmaculada Suárez, assegura que en el curs de 2007-2008 es van registrar davant l'associació un total de 2.175 denúncies d'assetjaments i agressions a docents, i en la meitat del curs passat (de setembre de 2008 a febrer d'aquest any) prop de 2.400, per la qual cosa en algunes comunitats s'està estudiant la possibilitat d'atorgar als professors el rang d'autoritat pública.

Estem arribant a límits inacceptables. Què estem fent malament perquè passin aquestes coses i que hi hagi tanta pèrdua de valors? Com han d'instruir els mestres un nen sobre el que suposa comportar-se correctament en una societat civilitzada, si un pare demostra aquesta conducta? Si els progenitors reaccionen així davant les decisions d'un mestre o professor, és normal que l'alumne perdi tot respecte per la figura de qui s'encarrega del seu ensenyament. Sóc pare d'un noi de 21 anys, que mai no ha tingut cap problema a l'escola amb cap mestre, ja que sempre he intentat inculcar-li que el respecte als altres és la base per al propi respecte. Potser és perquè durant la meva infantesa i la meva adolescència als professors se'ls tractava de vostè, com no podia ser d'altra manera i en base a aquest mateix respecte. Potser algú dirà que a efectes didàctics o pedagògics aquestes coses no tenen cap mena d'utilitat, però la realitat és que aquest fet establia una diferenciació entre els alumnes i el professor, una actitud d'aquest respecte al qual em refereixo.

Podíem ser entremaliats, i ser uns busca-raons entre nosaltres, però el mestre era un límit que mai no s'havia de creuar. Si et donava una nota per als teus pares això era sagrat, perquè si la feies desaparèixer o no els la lliuraves, en podies patir les conseqüències. I si el mestre et renyava generalment el problema no s'acabava aquí, ja que en arribar a casa els pares t'imposaven un càstig per no haver-te portat bé a escola.

Ara la història és a la inversa, i enlloc de reforçar la raó del mestre alguns pares opten per tot el contrari en exemples com aquest tan dissortat. Castigar un nen que està aprenent no representa cap manlleu dels seus drets, sinó tot el contrari: és instruir-lo en la diferència del que està bé i del que no ho està. I no em refereixo a res físic, sinó a alguna una cosa tan senzilla com privar-lo de la consola, de sortir al carrer o de veure la televisió. I descartant el càstig i deixant-los fer el que els passa pel nas, els mal eduquem i els aboquem directament al fracàs social i a la pèrdua irremeiable d'aquests valors que són la base de ser persones civilitzades. És a dir que potser  sense voler-ho convertim els nostres nens en petits dictadors, renunciem a la seva correcta educació i acabem per sotmetre'ns als seus designis. De vegades no sembla importar-nos què facin o no sempre que no molestin massa, i això només els fa un flac favor.

No n'hi ha prou amb que un professor es comporti d'acord amb les lleis vigents, perquè per als més petits això no té cap significat. Però malgrat ser infants ja entenen conceptes del que és bo i el dolent, i per tant poden aprendre que el dolent té conseqüències negatives i a l'inrevés. Són bons doncs, els incentius i els càstigs sense violència física, sense necessitat de traumatitzar ningú, però si d'ensenyar-los què "allò no és correcte, o això no es fa".

Hem de tenir clara una cosa: els nens no són de vidre, no neixen essent conscients del què és correcte, i no apareixerà una musa a inspirar-los per saber què han fer. Pares i educadors han de compartir plegats la primera línia d'atac, i sobretot mai cap pare ha de fer el ridícul agredint físicament qui educa el seu fill, perquè aleshores el petit tindrà greus problemes de creences i models, però també de futures conductes. Hem de ser ferms i acceptar que de vegades un nen ha de plorar, fins a comprendre que el dolent és dolent, cosa que cap llàgrima capritxosa no aconseguirà ensenyar.