Actualitzat el 01/08/2009 a les 13:44h

Segons la mitologia grecollatina les nímfes eren unes divinitats menors femenines que simbolitzaven la natura, concepte que posteriorment s'amplià, especialment en el camp poètic, per passar a designar per extensió qualsevol jove dotada de bellesa. Per tant, nímfula, diminutiu obtingut d'ajuntar el sufix llatí 'ula' a nímfa, i traducció més o menys convencional de l'ambigu neologisme 'nimphet', creat per Nabokov —qui l'aplicà a la seva Lolita—, lògicament no pot més que designar una petita nimfa; és a dir, si, fent un paral.lelisme amb els efebs, les nimfes se situen cronològicament entre els setze i els divuit o vint anys, un pèl més joves, però, que aquests —atenent a la més precoç maduració de les fèmines—, les nímfules se situarien en un esglaó d'edat inferior, entre els dotze i els quinze anys, inclosos. Tot i ser un producte directe del segle XX i la modernitat, no per això deixa de designar aquest mot una realitat que havia existit sempre, malgrat que no es podia explicitar, sota el risc de causar greus efectes als transgressors. Segurament així ho entengué aquell bon clergue victorià que signava com a Lewis Caroll —el seu veritable nom era Charles Lutwidge—, qui per fugir d'una existència mesquina, encarcarada i grisenca creà tot un món de somni amb l'ajut de certes noietes.

L'estat de nímfula és fugisser i transitori, i arriba a causar veritables trastorns emocionals als homes que senten una especial atracció i encant per les criatures que l'ostenten, els quals, normalment éssers especialment sensibles, immadurs i malaltisos, solen menysprear —o com a mínim hi són indiferents— les fèmines d'edat més gran de setze anys. Un d'aquests homes, com a hores d'ara ja tothom sap, fou l'esmentat Charles Lutwidge, l'autor d'Aventures d'Alícia en el país de les meravelles, i d'Alícia a través del mirall i el que allà hi trobà, on la protagonista viu en un lloc màgic i meravellós, en contrast amb la reglamentada societat de l'època, unes aventures on tot és possible i la imaginació és la reina absoluta.

Alícia era un personatge ben real, es deia Alícia Liddell i era la filla del degà del col·legi universitari on Lutwidge, pràcticamentt tota la vida, es va dedicar a ensenyar matemàtiques. Quan aquest la conegué devia tenir uns tres o quatre anys i, ja des del primer instant, sentí una atracció inconfessable vers ella. És evident que, per l'edat primerenca de la nena, aquesta atracció se situa en el camp de la pedofília; una pedofília, però, cenyida al camp de la imaginació i reprimida exteriorment, com no podia ser, en plena era victoriana, d'una altra manera per l'ocupació i la posició de qui experimentava tals sentiments.

 

 

Curiosament, i significativament, Lutdwige, que era un gran afeccionat a l'art fotogràfic, immortatlitzà Alícia Liddell quan aquesta tenia dotze anys —és a dir, quan ja s'havia convertit en nímfula—, fent-li una celebre fotografia que ha passat a la posteritat, on aquesta apareix en una postura gens convencional i suggerent, abillada d'una manera que actualment anomenaríem 'informal'. I no només immortalitzà Alícia sinó que fotografià i dibuixà moltes altres nenes, les quals normalment eren convidades al seu domicili, on ell les tractava amablement. El que hi passava exactament, evidentment, no ho podem saber d'una manera detallada, però en tot cas, tampoc no hi ha proves per pressuposar que les seves amabilitats cap a les nímfules ultrapassessin un determinat llindar —cosa que, a més, pel seu tarannà i circumstàncies costa bastant de creure—; de la mateixa manera, més d'un segle després tampoc no hi ha cap prova en el mateix sentit contra Michael Jackson. Tal com recull la Llei, «amb la imaginació no es delinqueix».

Molt diferent és el cas d'Humbert Humbert, el protagonista masculí  de Lolita, la famosa novel·la de Vladimir Nabokov. A part que és un personatge formalment de ficció, la seva acció es desenvolupa en ple segle XX, i en lloc de l'Anglaterra victoriana, en una societat postindustrial com els Estats Units. De tota manera no deixa de ser un personatge europeu, en el sentit que els seus orígens se situen a Europa; però, vaja, la seva ambició i la seva desimboltura són típicament americanes. És l'antítesi del diaca Luwidge, lligat a un càrrec i incapaç d'explicitar clarament els seus sentiments. Humbert, en canvi, per poder estar més a prop de Lolita no té cap escrúpol a casar-se amb la mare, interpretada en la versió cinematogràfica de Kubrik per la gran Shelley Winters, qui curiosament també feia el mateix paper en la magistral La nit del caçador —on el pervers clergue protagonista acaba matant-la i submergint el seu cadaver sota les aigües. Ni tampoc no té cap escrúpol, després de la mort d'aquella per atzar, a endur-se Lolita sense cap dissimulació.

De la mateixa manera, Lolita es revela com un ser també molt allunyat de la veritable Alícia, la qual no ens consta que per iniciativa pròpia tingués cap ambigu desig vers Ludwige, i, a més, a partir dels onze anys, per ordre materna, cada cop es distancià més d'ell. En canvi, Lolita dista molt de tenir un comportament passiu, i sembla assumir amb gust el seu paper provocador des del moment que coneix Humbert —quan ella té signicativament dotze anys. I no només això, sinó que posteriorment no sembla mostrar cap recança a mantenir relacions amb el seu 'protector', a banda que fins i tot es permet deixar-lo i substituir-lo per un altre.


La imatge de Lolita és una imatge en tecnicolor. Sempre l'associarem a Sue Lyon, la joveníssima actriu que l'encarnava a la pel.licula que Stanley Kubrik va fer basant-se en el guió del propi Nabokov. Una pel·lícula, tot s'ha de dir, bastant convencional i gens 'escabrosa', on moltes coses es deixaven a la imaginació de l'espectador, però que de tota manera contribuí a fixar per sempre més els personatges en l'imaginari col·lectiu, especialment el de la pròpia Lolita, mirant amb picardia Humbert mentre llepa un dolç amb bastonet, abillada amb unes ulleres de sol en forma de cor que, desplaçades endavant, deixen entreveure els ulls. Tota una simfonia hiperrealista i violenta de colors i de tonalitats de neó, que no té res a veure amb la manca de llum i els tons grisencs i apagats de l'era victoriana i de les fotografies i gravats que ens n'han arribat. Una simfonia i un posat que en certa manera simbolitzen determinades característiques típiques de la societat nord-americana, com la llibertat d'elecció i combinació, el no sotmetiment a les regles de la tradició i un individualisme d'allò més abrandat.

El que en el relat vital del clergue Lutwige i Alícia era submissió i impotència en Lolita és clarament provocació i subversió, fins i tot sarcasme i burla de tot convencionalisme, assumit, però, d'una manera ben natural. En la novel.la, malgrat el destí fatal que els empeny, els protagonistes són relativament lliures de prendre decisions i no estan encadenats de manera absoluta i cega a un estat de coses que els anul·la i els impedeix actuar com realment voldrien. Així, Lolita no té cap escrúpol a fugar-se amb el seu segon amant. Però llavors Lolita ja deixa de ser nímfula i apareix plenament com un ésser aprofitat i sense escrúpols, no menys, però, que molts ciutadans americans, absorbits per un sistema de valors ultramercantilista i ultraliberal on tan sols compta l'individu i el valor crematístic de coses i persones.

Potser en realitat no va ser mai nímfula, tan sols en tingué l'aparença, que serví per enganyar el pervers Humbert —a les antípodes del candorós Lutwige—, el qual acaba tastant la seva pròpia medecina. Una medecina, però, que li provoca una reacció forassenyada i fa que els instints més primaris el guiïn i el duguin a assassinar Clare Quilty, l'enigmàtic segon amant de Lolita, en certa manera 'alter ego' del propi Humbert —significativament amb trets biogràfics de Nabokov—, qui amb aquest assassinat sublima la seva ira, en un intent desesperat i inútil de restaurar el que creu ordre immutable de les coses, però que en realitat ja ha deixat d'existir, com ell mateix ha comprovat amargament en trencar tota una sèrie de tabús que, malgrat tot, li acaben passant factura.