Actualitzat el 15/07/2009 a les 10:20h

Engego la tele i, després de fer una mica de 'zapping', sintonitzo TV3, que retransmet uns instants —només això, uns instants— de l'arribada del Tour de França a Barcelona; un quants canals després ensopego amb una de les inefables privades espanyoles on —aquí sí— retransmeten íntegrament el desenvolupament de l'etapa —'en español, por supuesto'.

La temptació és massa forta, inevitable: trec el so i, tot veient els rètols en francès, m'imagino que aquesta és una escena habitual a casa nostra i que, fatalment, no es desenvolupa més que en l'idioma de Voltaire. És clar que a través d'internet o per satèl.lit hauria pogut gaudir (sic) d'una autèntica locució francesa.

Però siguem sincers, som massa mandrosos per triar camins diferents dels fressats i, vulgues no vulgues, ens costa molt canviar d'hàbits i traspassar el llindar que mena a la incertesa de la llibertat —cosa de la qual, d'altra banda, s'aprofiten a bastament els poders constituïts per continuar-nos subjectant amb els seus tentacles. Però, anem allà on volíem anar a parar.

Per un moment hem tingut ocasió de contemplar com hauria pogut ser la nostra realitat si durant la Guerra dels Segadors els francesos, a més de retenir els comtats del Rosselló i de la Cerdanya, també haguessin retingut el Principat. Aleshores Girona seria Gerone, i Barcelona, Barcelone, de la mateixa manera que ara Perpinyà és Perpignan. I arreu senyorejaria el francès, arreu, incloent-hi els cervells i les goles. I no només això, sinó que nosaltres, els nostres fills i la gran majoria de nous i antics immigrants —i tots els seus fills i descendents— pensaríem en francès, ens sentiríem francesos i ens n'enorgulliríem. Ras i curt: ja no existiríem!

Tan sols restarien petits vestigis del que fórem, com la paraula 'any', gravada juntament amb la data a la llinda de certs vetustos edificis, i que davant la curiositat infantil pel seu significat alguns dirien, diríem, que 'és el que resta' d'un antiga llengua, una mena de patuès anomenat llemosí que s'havia arribat a parlar en 'aquesta banda de França'; altres, ni això, tan sols 'allez, allez'.

Quina gran ruleta, la història! Els fets objectius, s'entén, perquè les 'Històries' són una altra cosa, les justificacions que escriuen els guanyadors de la partida. D'aquí la dita clàssica: Ai dels vençuts! Les seves 'històries' no valen, davant les dels vencedors són paper mullat. Com va dir el jacobí Clemenceau als il·lusos delegats catalans que, després del sacrifici de milers de voluntaris a la Gran Guerra, li demanaren recolzament: 'Pas d'histoires, monsieurs'.