Actualitzat el 07/07/2009 a les 09:38h

El bisbe emèrit de Vic, el doctor Josep Maria Guix i Ferreres, va morir aquest proppassat diumenge, 28 de juny, vigília de Sant Pere i de Sant Pau, gairebé a tocar del migdia. Comptava 81 anys i mig i en feia sis que vivia a les Germanetes dels Pobres, com un més.

Era el diumenge anterior, 21 de juny que fou internat novament a l’Hospital General de Vic. Dilluns fou ingressat a la UCI i després d’una lleugera millora, el divendres 26 de juny a la tarda, sofrí una recaiguda amb el conseqüent agreujament del seu estat de salut, que finí el diumenge a cinc minuts per tres quarts d’una del migdia.

L'actual bisbe de Vic, Romà Casanova, ha demanat a tots els fidels una oració pel difunt, que ‘durant 20 anys ha estat pastor fidel d'aquesta diòcesi’. La capella ardent s’instal·là al Saló de Sínodes del Palau Episcopal a partir del mateix dilluns 30. Es compta que hi hauran passat, a més de les principals personalitats de la ciutat, més d’un miler de fidels que li hauran donat el seu últim comiat i homenatge en forma de pregària.

Ja feia temps que al Bisbat de Vic ens preocupava la salut i ens preocupava la vida del qui fou bisbe de Vic durant pràcticament vint anys, des del 1983 al 2003 ens uns anys que, com tots, tenen els seus cantons foscos i els seus propis més lluminosos.

Anys de la sortida de la ressaca del postconcili Vaticà II. El mateix bisbe Josep Maria expressava en sentència ‘durant el meu pontificat he ordenat a 15 capellans i n’he enterrat més de 100, a més dels que han deixat el ministeri’

Podríem dir que el bisbe Guix havia anat pactant amb la realitat perquè aquesta no el ferís i pogués continuar amb la seva tasca episcopal al front de la mateixa diòcesi vigatana, aquella que, no cal oblidar-ho, s’estén tortuosament, per valls i muntanyes abruptes, pels territoris de la reconquesta de Guifré el Pilós, i de l’estructuració del seu nebot, l’Abat Oliba fundador de Ripoll, Cuixà i Montserrat. El Bisbat de Vic corre des dels Pirineus, baixant fins a les planes interiors d’Osona, transides pel Ter i els seus curts afluents, i saltant a les valls més amples del Llobregat, el Bages i l’Anoia, amb les ciutats més grans del Bisbat que no pas el mateix Vic, com són Manresa i Igualada.

Una diòcesi complicada en la seva geografia i en la seva gestió que el bisbe Guix va saber combinar amb les seves tasques a Madrid, en els àmbits de l’aprofundiment de la Doctrina Social en l’Institut Lleó XIII.

Ressenya biogràfica

Monsenyor Josep Maria Guix i Ferreres nasqué el dia 19 de desembre de 1927 a la Coromina, Cardona, bisbat de Solsona. Va fer estudis al seminari de Solsona, Barcelona, Comillas i a l’Institut Social Lleó XIII a Madrid. Fou ordenat prevere a Barcelona en la solemne ordenació haguda en el Congrés Eucarístic Internacional, el 31 de maig de 1952.

L’any 1967 va ser nomenat vicari general de l’Arxidiòcesi de Barcelona. El dia 14 de desembre de 1968 fou ordenat bisbe auxiliar de Barcelona per monsenyor Luigi Dadaglio, nunci apostòlic, a la basílica de Santa Maria del Mar.

Ha estat catedràtic, degà i subdirector de l’Institut Social Lleó XIII i professor de l’Escola de Periodisme de l’Església. És doctor en teologia per la Universitat de Comillas; en Ciències Socials per Salamanca i diplomat en Psicologia per la Universitat de Madrid.

Fou nomenat bisbe de Vic pel papa Joan Pau II el 20 de juny de 1983, prengué possessió canònica de la diòcesi el 3 de setembre següent i féu l’entrada solemne el 4 del mateix mes i any. Acceptada pel Sant Pare la seva renúncia com a bisbe de Vic, el dia 6 de juny del 2003 fou nomenat administrador apostòlic de la diòcesi el dia 13 de juny del 2003, càrrec que exercí fins el dia 14 de setembre del mateix any, dia de l’ordenació episcopal, presa de possessió canònica i inici del ministeri episcopal de monsenyor Romà Casanova en aquesta diòcesi de Vic.

Les seves frases més lapidàries

Si bé el bisbe Josep Maria no era gaire amant de sortir als diaris, sí que quan parlava ho feia alt i clar i català. Recordem els leitmotiv del seu pensament en qüestions socials. Reflectint la Doctrina de l’Església deia:

Durant el seu mandat va cursar tres visites pastorals a totes les parròquies del Bisbat, interessant-se sempre per les persones i pels mossens al front de les comunitats cristianes, demostrant-ho en l’interès que posava en la geografia i la història diocesana que el portava a instruir-se i a escriure en el Full diocesà i en les seves llargues i fructuoses homilies.

El diàleg fe i cultura va ser una de les seves constants preocupacions que el dugué a crear, per exemple, l’Institut Superior de Ciències Religioses, l’any 1999. Va recolzar la restauració i recuperació de l’espai de l’Albergueria de la Catedral de Vic, convertint-la en Centre de Difusió Cultural del mateix Bisbat i va impulsar i intercedir perquè s’arribés a la concessió de la digitalització del fons de l’Arxiu Episcopal, encapçalat per mossèn Miquel dels Sants Gros, un dels savis de la diòcesi.

Juntament amb el Consell Comarcal i la Diputació de Barcelona, va empènyer la restauració del monestir de Sant Pere de Casserres, entre d’altres accions monumentals, així com cal remarcar la seva cura per Càritas i per la creació del Secretariat Social de la Diòcesi, demanda existent des del Concili Provincial Tarraconense, en el qual ell intervingué amb els seus atots. Més endavant aconseguí, juntament amb el bisbe Deig i Torrella, la recuperació de la Regió Eclesiàstica Tarraconense, el 2001, que no era res més que el reconeixement de la realitat que ja existia abans de l’erecció del nou Arquebisbat de Barcelona, el 1964.

Un sentit de l’humor molt personal

Tots els qui l’hem tractat el recordem, a part del tracte eclesiàstic, pel seu peculiar sentit de l’humor que aplicava en tot moment per treure ferro a les situacions. En aquest capítol són molts els mossens que en diríem alguna de fresca pescada al volt en les trobades més disteses. En citarem algunes.

Ell mateix bromejava sobre el seu nomenament com a prelat de la diòcesi més rància de Catalunya, testimonia mossèn. Ramon Bufí, rector de Roda de Ter. Tothom tenia in mente que es tractava de la diòcesi de personalitats que havien marcat la història de Catalunya, la renaixença del XIX i el catalanisme del XX: Verdaguer, el bisbe Morgades, Torras i Bages, Jaume Balmes, fins i tot els bisbes Perelló i Masnou, recentment traspassat i, cloïa el bisbe Josep Maria: ‘Tothom esperava un bisbe de talla i els va arribar en Guix!’.

Una vegada es trobava de visita pastoral pels cingles de Tavertet, entre Santa Maria de Corcó i la petita església de Santa Cecília de Cerarols. Havia anat avançant la tarda i la gent del Mas Subiranes van insistir que anés a fer la torrada per berenar un dissabte a la tarda. ‘Bé —respongué el bisbe—, però haig de ser a Vic a les 7’. Sí? Doncs, acabat de dir, acabat d’oferir. La torrada amb el poltruc —el bull o bisbe, que no es podia dir en presència del prelat—, al costat de la llar de foc, en una tarda d’hivern es va anar allargant i la reunió la va tenir algú, però no el bisbe Guix, que li varen tocar les hores en bona companyia. Així ho explica mossèn Carles Izquierdo, actual capellà del santuari de La Gleva.

El bisbe del pont aeri

En tenia algunes de divertimento, d’aquelles que solia deixar anar en tot moment, d’aquelles converses d’ascensor que tenia amb qualsevol persona que es trobava, fos o no coneguda. La seva capacitat d’obrir-se i de comunicar-se a través de la simpatia dels ’acudits del pont aeri’ li permetia entaular conversa amb el primer que trobava al seu costat, recorda mossèn Josep Sala, rector de Sant Pere de Torelló.

Qui no recorda aquella sortida seva, genial d’altra banda: ‘A mi, el que és veritat, és que l’arròs em deixa la panxa plena de grans’. Calia veure la cara de sorpresa i d’intent d’explicació raonada del receptor d’aquella humil confessió, quan no es tractava de res més que d’una sortida de les seves per trencar el gel.

Mossèn Jordi Vila, actual rector de Sant Pau de Manlleu, explica que al senyor bisbe, acabat de nomenar, se’l va trobar a les oficines del bisbat i varen tenir una càlida i reconfortant conversa a l’entorn de la mort de la mare del mateix mossèn Jordi. Temps després va saber que l’havia consolat el doctor Guix i d’allí en va quedar una còmplice amistat. Tanta amistat que un dia al vespre, estant a Sant Pau de Manlleu, al mateix barri dels pisos de Can Garcia perquè ens situem, el truca el mateix bisbe i li diu: ‘M’hauries de fer un favor’. Li respon mossèn Jordi: ‘No nego mai cap favor i menys al senyor bisbe’. ‘Doncs —li etziba— hauries d’anar a la presó!’.

Així va anar i encara hi és. De tal manera que des d’aleshores mossèn Jordi Vila és delegat episcopal de Pastoral Penitenciària del Bisbat de Vic. I tot va anar en aquesta tesitura de complicitat amical.

Mossèn Joan Rúbio, actual vicari de Torelló, explica que essent rector de Vilallonga de Ter, al Ripollès a tocar de la frontera francesa, només el va haver de convidar una sola vegada a dinar en les seves visites pastorals però que en guarda un molt bon record.

El pare Ramon Casademunt, de Sant Felip Neri, ha sentit la seva pèrdua ja que ‘era un home bo i un home d'Església molt culte i molt preparat, que va viure en una època força complexa de l'Església a casa nostra. El recordo amb gratitud i molt d´afecte’.

Mossèn Joan Camí, de l’Opus Dei, actualment a Terrassa, ens deia ‘l'aprecio molt i guardo un bon record dels meus 10 anys d'estada al Bisbat de Vic’.

En la recta final de la seva vida

El senyor bisbe Josep Maria Guix i Ferreres ha estat poc temps de bisbe emèrit. Contrasta amb el que va sobreviure el doctor Ramon Masnou, que pràcticament va arribar als cent anys de vida.

En la seva darrera visita pastoral a les parròquies, remarcava als fidels que aquella era la seva última visita i, fent-ho, s’acomiadava humilment i discreta. Passava les seves vacances a la casa de les monges del Brull, on es refugiava de la sufocant calor de la plana de Vic a l’agost on es compleix la dita ‘nou mesos d’hivern i tres d’infern’. Sabia donar repòs al seu cos i prendre’s les coses amb suficient filosofia perquè la realitat no se l’endugués. De fet, el seu retir fou a la Casa de les Germanetes dels Avis Pobres i Desemparats, on havia demanat una habitació des de molt abans de la seva jubilació, preveient aquest temps que ell volia estar al servei de la diòcesi, del nou bisbe, i de tot el que calgués. Sentint-se, com deia ell, ‘un vell més entre els vells’.

L’any passat va rebre la medalla d’or del patronat de la Fundació Pau VI, de la qual ell n’havia estat president durant vuit anys. Ara hi ha un moviment a la Ciutat de Vic, encapçalat pel doctor Ramon Pou, capellà i teòleg vigatà, perquè també sigui l’Ajuntament qui li atorgui la medalla d’or pel reconeixement de la seva aportació a la ciutat al llarg dels vint anys llargs en què, aquest solsoní de colònia llobregatina, arrelà a la ciutat dels sants.

Encara no feia dues setmanes que havia aparegut al Full Diocesà un article sobre la beata Joana Jugan, precisament fundadora de les Germanetes dels Pobres, així com també responia a la invitació del setmanari Catalunya Cristiana en la columna de la contraportada ocupada pels bisbes emèrits del nostre país i de tot Espanya en general. Actualment, estava fent progressos en qüestions informàtiques i no s’arronsava quan trobava dificultats en el maneig de l’ordinador i d’Internet, tenint com tenia assistents ben propers que l’ajudaven en aquest aprenentatge pòstum. Fins al darrer moment es trobava despert i actiu en el seu treball i recerca, donant tot el que podia en les seves col·laboracions.

La seva darrera aparició pública fou en la Festa de Verdaguer a Folgueroles, poble natal del poeta de la Renaixença catalana. Allí, al costat de mossèn Francesc Basora, rector, explicava que tenia reals problemes de salut i que el parlar el cansava, fins i tot.

Tot i així, abans de la missa va conversar llargament i distesa amb un altre emèrit, l’expresident de la Generalitat, Jordi Pujol, amb qui van intercanviar parers a l’entorn de la vida i del país que tant estimaven tots dos. Tots dos havien compartit, en la recta final de les seves respectives missions, el procés de renovació i de nova construcció del Museu Episcopal de Vic: ‘Un equipament del Bisbat de Vic per a tota la població’, tal com li agradava remarcar al ja difunt bisbe Josep Maria.

Els problemes de salut ja els arrossegava de la seva vida activa. Dificultats en l’aparell circulatori que s’havien anat agreujant amb el temps i afectant els pulmons i el cor, també tocats per etapes de fumador que, de ben segur, ara li passaven factura.

A la diòcesi estàvem sempre al dia del seu estat de salut i l’encomanàvem a Déu amb qui segur estarà a partir d’ara i l’acollirà des del seu Regne. ‘M’agradaria dormir el son etern a Vic’, deia el 1993. Així sigui.

Un testimoni privilegiat

L’actual rector de Santa Maria de Besora i Vidrà, mossèn Joan Raurell, ens explica les seves vivències al costat del bisbe Josep Maria Guix.

‘Els que hem tingut la sort d’haver estat col·laboradors directes del bisbe Josep M. Guix tenim moltes coses a destacar de la seva gran personalitat. En ressaltaré dues que he viscut ben de prop.

Socialment compromès

Només fa falta llegir la seva biografia, que ja t’adones de quina era la seva especialització. La qüestió social en general i la justícia en particular eren els temes recurrents de la seva docència, escrits i conferències. Els qui compartíem aquestes inquietuds seves en el bisbat, podíem estar segurs que no ens faltaria feina. Ens oferia tota classe de responsabilitats pastorals, per tal que aquests aspectes socials no quedessin desatesos. Ens instava a formar-nos i a treballar. Ens facilitava viatges i beques per a la nostra formació i féssim present el bisbat en setmanes socials, simposis, assemblees, cursets, trobades, aniversaris de les encícliques socials, etc.

Quan participaves en aquestes activitats formatives, d’animació i coordinació a nivell d’Espanya, t’adonaves de com era apreciat i estimat pels altres bisbes, sacerdots, religiosos i laics compromesos en la pastoral social, pastoral que ell va presidir des de diferents institucions. Només entrar de bisbe a Vic, ja va crear la Càritas Diocesana, admirablement estructurada. Fins aleshores només existia a nivell parroquial. El Concili Provincial Tarraconense li deu la seva aportació en qüestió social. Tot just acabat aquest Concili, ja va crear el Secretariat Diocesà de Pastoral Social.

Home de govern

Sabia delegar i fer confiança en els delegats. Per evitar la dispersió i la fragmentació empobridora, va estructurar el bisbat en deu Arxiprestats. Si no ho recordo malament, n’hi havia dinou. Va dividir el bisbat en dues zones i va posar al capdavant de cadascuna un vicari episcopal. Aquests vicaris, el representaven en el territori diocesà que els pertocava, el descarregaven de moltes feines i a l’ensems, feien que el bisbe es fes present en les múltiples activitats pastorals, tant parroquials com de moviments, associacions i tota mena de grups. Tenia un gran sentit de subsidiarietat i sabia respectar i donar curs a les diferents sensibilitats. El trobarem a faltar’, diu mossèn Joan Raurell.