Actualitzat el 22/06/2009 a les 08:00h

Fa pocs dies vaig anar a un establiment de menjar per endur-se; hi havia la propietària amb un client, i mentre l'atenia va entrar una dona, d'aspecte benestant i tradicional, la qual va comentar alguna cosa en català. Al cap d'un moment va aparèixer darrere el taulell una altra dependenta, d'aspecte inequívocament amerindi, i em va preguntat, en castellà, què desitjava. Sense dubtar-ho li vaig fer la meva comanda en català, i ella, impertèrrita, va semblar comprendre-ho tot i em va servir eficaçment i amb correcció. Tot seguit, la clienta esmentada, en un castellà grinyolant, li va dir: 'Oia, ca ma pudrías poner un poco d'este cucidu'. Catacrac!, tot el meu esforç per terra; i això que jo, davant seu, havia parlat en català amb la dependenta.

Evidentment, una actitud com la d'aquesta dona —que podia passar per una perfecta votant de CiU— comporta uns efectes doblement nefastos: d'una banda fa que els immigrants no tinguin la necessitat d'aprendre la nostra llengua, i, d'altra banda, desencoratja els qui volem mantenir una actitud digna i coherent. Tot i això, si ens quedéssim aquí no veuríem més enllà dels arbres que ens tapen la vista. La nostra obligació és plantejar-nos per què, per exemple, als Països Baixos aquestes situacions no es produeixen habitualment. La resposta sembla prou òbvia: perquè els neerlandesos no pateixen la secular pressió d'un Estat hostil i aliè, el qual no assumeix la llengua del país i fomenta —entre la població autòctona— la manca de fermesa i de seguretat lingüístiques, com també l'autoodi i la cortesia mal entesa; ni tampoc pateixen la indiferència d'una classe política subordinada, al poder central i a tota mena de poders fàctics, i que considera la seva llengua com un pesat llast.

Com a conseqüència d'aquesta situació, doncs, si volem mantenir els nostres drets lingüístics com a catalanoparlants en el nostre propi país, ens cal mostrar constantment una gran fortalesa de caràcter, ja que hem d'enfrontar-nos quotidianament, ben sovint sols, a inèrcies i obstacles temibles. Quant d'esforç ignorat! Si alguns 'compatriotes' nostres intuïssin —únicament intuïssin— el mal que fa la seva desídia segur que es comportarien d'una altra forma. Malgrat tot, la ignorància sempre, en major o menor grau, és disculpable; el que no té perdó —i penso en certs polítics, que no poden al·legar ignorància— és la inacció davant l'evidència, i, encara menys, la tergiversació d'aquesta evidència.