Actualitzat el 20/06/2009 a les 12:38h

Així no, Carretero

Aquests mesos estan sent molt moguts per a l’executiva nacional d’Esquerra Republicana de Catalunya (bé, diguem-n’hi Esquerra). I no ho dic perquè l’Estat espanyol se’ns passegi amunt i avall amb terminis pel nou finançament, sinó per les disputes internes que tots coneixem.

Per qui no estigui al cas: després d’un Congrés Nacional —que és com es diu l’assemblea general dels militants d’Esquerra—, va quedar palès que la gent que estava en contra del tripartit era una minoria. De quatre candidatures a la presidència del partit, les dues que representaven la defensa del tripartit (Puigcercós i Carod-Rovira) van obtenir el 63,9% dels vots.

Això va indignar molta gent, en especial a aquella que porta anys pencant des de la base i que, després de difondre el missatge independentista arreu del país, sentien com, al carrer, se’ls criticava per mantenir un govern clarament espanyolista amb el PSC. Bé, a hores d’ara suposo que ningú no es queixarà si n’hi començo a dir directament PSOE.

Una de les persones emprenyades és el que va ser un dels candidats a la presidència del partit, Joan Carretero. Aquest metge de Puigcerdà és dels que pensa que primer hem d’assolir l’estat propi i després decidir quines polítiques socials duem a terme, i evidentment no li va agradar l’estratègia d’haver de governar amb un partit espanyolista…

Vist això, la decisió de Carretero ha estat marxar d’Esquerra i presentar una candidatura nova a les properes autonòmiques, ni d’esquerres ni de dretes, que té com a únic objectiu assolir la independència de Catalunya. I això em fa venir al cap unes quantes reflexions…

Si Carretero hagués guanyat el Congrés Nacional d’Esquerra no s’hagués escindit, per la qual cosa hagués continuat pensant que la independència l'ha de proposar una majoria nacionalista al Parlament composta hipotèticament per ERC i CiU (no?). En aquest cas, es deixava de banda les discrepàncies esquerra-dreta per prioritzar l’assoliment d’un estat propi, però sempre des de partits diferents que arriben a un acord polític puntual.

Per tant, Carretero proposa la candidatura unitària després de tenir problemes amb el seu partit. I la pregunta és: pensa el senyor Carretero que els independentistes dels altres partits abandonaran la seva feina pel país per seguir-lo a ell en aquesta proposta emancipadora que neix exclusivament pel seu desencís amb Esquerra?

Siguem realistes. Si volia tirar endavant una candidatura política unitària no hagués protagonitzat aquesta picabaralla per governar el partit, sinó que hagués fet el possible per unir els partits nacionalistes en una coalició sobiranista per a les properes eleccions. És a dir, no crear una candidatura-bolet, sinó unir les candidatures potencialment independentistes.

Tal com ho ha fet, doncs, s’ha condemnat al fracàs, perquè si bé els que estan més indignats s’hi sumaran (així com alguna gent que no estava posada enlloc), la majoria continuaran treballant des dels seus partits, que a més revalidaran els seus resultats (especialment CiU, gràcies al desgast del tripartit).

La gent es prendrà Reagrupament com un vot —independentista— de càstig amb Esquerra. Els resultats que obtindrà seran molt minsos si no canvia res i el que haurà aconseguit és que el seu intent de plebiscit per la independència acabi transformant-se en una derrota per a l’independentisme en general.

Sóc independentista i sóc dels que crec sincerament que podem aconseguir-ho. Però, així no, Carreteto. I em dol haver de presenciar una escena així de trista.

Salut!

FEU EL VOSTRE COMENTARI


Aquest comentari quedarà pendent d'aprovació per part de l'administrador del web. Si voleu que el vostre comentari es publiqui de forma instantània i sense passar control previ, heu d'estar registrats. Podeu registrar-vos fent clic aqui

Nom Títol Comentari Comprovació Escriu l'any actual, amb 4 xifres D'aquesta manera, verifiquem que el teu comentari
no l'envia un robot publicitari.

Autor
Jordi Gasulla i Flavià
Educador en el lleure i estudiant de Magisteri
Jordi Gasulla i Flavià (Olot, 1988). Educador en el lleure i estudiant de Magisteri d'Educació Primària a la Universitat de Girona.
Activista social, cultural i polític. Ha participat en les protestes estudiantils contra la mercantilització de l'ensenyament i a favor d'un ensenyament públic i de qualitat, essent un dels portaveus més destacats del moviment estudiantil a la Universitat de Girona.
Membre del Sindicat d'Estudiants dels Països Catalans, ha estat coordinador local d'aquest sindicat en diverses ocasions i membre del Secretariat Nacional durant el curs 2006-20­07. Sent candidat pel SEPC, l'any 2007-20­08, va ésser escollit Coordinador general del Consell d'Estudiants de la UdG i reelegit l'any 2008-20­09 per a una segona legislatura.
Membre fundacional de l'associació cultural la Greda, col∙lectiva i independentista de la Garrotxa, que té com a principis fundacionals dinamitzar el teixit associatiu i promocionar l’autoorganització ciutadana, com a fonament per assegurar una societat amb persones lliures, responsables i solidàries.
Darrerament ha estat un dels impulsors de l'Ateneu Popular 217 d'Olot, situat en una de les parts degradades del nucli antic de la ciutat, que neix amb la voluntat de ser un espai de cultura, acció social i foment de l'esperit crític així com una porta oberta a totes aquelles associacions que vulguin fer-­ne ús o participar-­hi.


- Som a Internet des del maig de 1996
- SCG Aquitània SL
- Empresa adherida a l'Internet Quality Agence
- Notícies publicades amb llicència
Amb la col·laboració de: