Actualitzat el 13/03/2006 a les 13:12h

Benvolgut i Molt Honorable Senyor Pasqual Maragall i Mira, president de la Generalitat de Catalunya: fa uns dies que vaig rebre a casa una invitació en què em convideu a l'acte de reconeixement de la Comissió de la Dignitat (CdlD), que tindrà lloc al Palau de la Generalitat, dijous 16 de març, a les set de la tarda. Encara que us agreixo que hagueu pensat que jo podia assistir a aquest acte –pel fet d'haver estat responsable d'una de les àrees dinamitzadores de la CdlD, més concretament la de mitjans de comunicació–, us anuncio la meva absència per raons estrictament polítiques que ara em permeto de ressenyar-vos.

Els «Papers» encara no són a casa, ans les engrunes pactades, no pas per la Comissió de la Dignitat, sinó pels partits polítics que s'han instal·lat en aquesta entitat cívica i n'han desdibuixat el seu objectiu, que no és altre que el retorn de tots els documents i objectes robats pels feixistes per organitzar la repressió i el genocidi dels catalans, de tots els catalans (inclosos els territoris que no són sota l'Administració del vostre Govern).

La Comissió de la Dignitat, de la qual vaig dimitir ja fa més d'un any –en veure la manipulació que estava sofrint (principalment per part de destacats dirigents d'ERC)– no necessita ni homenatges ni reconeixements, sinó que s'acompleixi la finalitat per la qual es va crear ara fa quatre anys. Aquest, president Maragall, fóra el millor reconeixement per a un reduït i volenterós grup de patriotes que van anteposar ideologies més o menys espúries a una sola resolució que suara s'ha vist molt parcialment aconseguida amb el retorn d'uns documents del Govern de la Generalitat republicana que, ai las!, ja fa més de 10 anys que eren microfilmats a l'Arxiu Nacional de Catalunya.

La meva dimissió, així com l'isolament a què ha estat sotmès mon germà, l'editor Enric Borràs –cofundador i un dels portaveus de la CdlD–, per les causes que ja he citat més amunt, responen a una pràctica política que d'un temps ençà assola aquest nostre país: el sectarisme polític i la propagació de la perniciosa idea que la fi justifica els mitjans –en aquest cas a través de l'apropiació dels sentiments dels represaliats, dels seus hereus i dels qui en reclamen la dignitat–, encara que ni la fi s'hagi abastat (per molt que se'ns vulgui fer-ho creure) ni els mitjans hagin estat, precisament, respectuosos amb les persones que han sacrificat molt de la seva vida personal a la causa del retorn dels anomenats Papers de Salamanca.

Us prego, doncs, senyor president, que, davant dels qui sí que pretenen ser reconeguts per haver anteposat la seva ideologia, el seu càrrec, diria, fins i tot, el seu enorme ego, a la causa de la Dignitat, els feu saber la meva irrenunciable absència per tots i cadascun dels raonaments que us he exposat. Com molt bé va dir el nostre president, En Lluís Companys: «Totes les causes justes del món tenen els seus defensors, però la de Catalunya només ens té a nosaltres».

Per dignitat, doncs, és que no accepto de ser present en aquest acte de reconeixement.