Actualitzat el 17/06/2009 a les 11:46h

Quan mor algun prohom important la premsa i els mitjans de comunicació solen dedicar moltes línies al finat, sobretot si es tracta d’un artista famós, un reputat científic, un polític conegut, un excels militar, una gran autoritat eclesiàstica, una patum literària, una glòria de la pàtria, una estrella del firmament esportiu o qualsevol persona suposadament revestida de dignitat, fama, honors i reconeixement públic.

Però, sovint oblidem que la història, sobretot la petita història de cada dia, també la fa la gent del carrer: homes i dones anònims (que no vol pas dir que no tinguin nom) que ben poques vegades apareixen als diaris (i menys quan se’n van a l’altre barri).

Mirant el passat, em vénen a la memòria humils ciutadans desapareguts, que porto gravats al cor i al disc dur cerebral: la Pauleta, que rifava mantes davant de cal Cigronaire; en Mandanga (el germà de la Pauleta), que venia quincalla on ara hi ha l’estàtua del Merma; Santiago Oncins (i el seu fidel gosset Murrunguín), un antic ferroviari que també va vendre quincalla a Plaça: anarquista pacífic i solitari, es va ananr consumit en la tristesa des que els franquistes van torturar i assassinar la seva companya a la presó de Valladolid; en Ton Nofraries (el popular Gravat Crosta), bohemi monumental que llegia llibres amb lupa, tirava fotos, dibuixava al carbó i venia trossos de roba a sota l’ajuntament; la Remei, estrafolària precursora dels hippies; la Sayo, venedora cega de cupons que parava al centre geomètric de la plaça; la Vella Caliquenya, que convivia al Call Nou amb quinze gats i recollia cartrons pel carrer; la manyana Morell; el meu avi, Josep Pou, humorista carlí que em portava als toros, i la meva àvia Margarida, que em va ensenyar a cuinar; en Ton Dinarès, un parent llunyà que es va passar mitja vida tocant el violí a l’orquestra d’un vaixell que feia el trajecte Barcelona-L'Havana (el van acomiadar per culpa de la implantació de la gramola); l’amic i mestre de la vida Toni Abella Portusach, El Tendre (filòsof, poeta, forjador, humorista i drapaire); mossèn Passi-ho-bé, astrònom, meteoròleg i ciutadà exemplar; Jordi Ralló, comunista crític, jugador d’escacs i empleat de banca que, malgrat la seva evident capacitat intel.lectual, mai no va voler pujar de categoria a l’empresa; la Rosita del Cafè Vic, i totes les Laures que han aterrat i sobreviscut a la Ciutat dels Sants; o el mosso dels encàrrecs Prats, comediant del carrer de Gurb que durant anys i panys va fer xalar de valent els veïns del barri en les representacions de la Companyia Carquinyoli quan arribaven les festes de Sant Albert.

Aquest dimarts, 16 de juny, va morir Jaume Guix i Fors, un personatge vigatà sense mèrits aparents dignes de figurar als annals de la història, però imprescindible per entendre l’ànima popular vigatana. Sense Jaume Guix, Vic hagués existit igualment, però no seria la mateixa ciutat. La casualitat (o el destí, no ho sé) va fer que el veiés per darrera vegada a l’Hospital de la Santa Creu, tres dies abans de la seva mort. Li costava articular paraules, però em va parlar del Barça.

En un recull d’entrevistes signades per Albert Om i un servidor de vostès, publicat ara fa vint anys, Jaume Guix apareixia com un dels 30 personatges populars que configuraven una singular Rebotiga d’il·lustres (aquest era el títol del llibre editat per Premsa d’Osona). Es tractava d’un compendi de retrats de ciutadans més o menys coneguts d’Osona i del Ripollès. A la variada rebotiga hi apareixien venedors de cupons de l’Once, capellans, conserges d’escola, actors aficionats, cambrers, modistes, pastissers, viatgers, pagesos, artesans, conductors de trens, acordionistes, venedors de tebeos, xofers d’autobús, empleats de benzinera, venedores de queviures, mossos de quadres, contrabandistes de cavalls... El tercer dels il·lustres retratats era Jaume Guix, a qui Albert Om considerava un dels reis de la gresca i la conya.

Nascut a la postguerra (l’any 1944), Jaume Guix va treballar d’aprenent en una pastisseria, d’adober, de pintor, de repartidor de begudes, de mosso dels encàrrecs i de vigilant de garatges. Molt popular, sobretot al carrer de Gurb, va ser un home molt lligat al teatre d’aficionats. Durant molts estius va pujar als escenaris com a membre de la Companyia Carquinyoli i va fer riure pels descosits el pati de butaques. Però, no només feia de comediant a l’escenari: acostumava a fer aconseguides imitacions d’Adolf Hitler entre els parroquians de l’Snack i el bar Mobe. O es posava a dirigir el trànsit sense ser guàrdia.Tannmateix, en Jaume explicava —en paraules recollides per Albert Om— que la broma i l’ambient sempre li havien agradat, però que a vegades li passava com als pallassos, «que fan riure la gent però porten el rosari per dins».

La seva trajectòria teatral amb la Companyia Carquinyoli va ser llarga i fructífera, destacant la seva actuació histriònica i molt celebrada a l’obra El fill de Curro Jiménez i la seva recreació d’un majordom a Gente bien. Però, també, va actuar a la majoria d’obres escrites i dirigides pel gran Toni Cortès: Atraco a medianoche o el misterio del televisor, Bill carquinyoli o el pistolero enmascarado, Un embolic de família, L’Hermínia o l’auca d’una soltera, No ve d’un pam, Mallas o els fills de J. R., o El ministre Zabalza és un fill de... Collsamalsa, entre d’altres.

A banda de col·laborar amb la Companyia Carquinyoli també va formar part de la Companyia de Teatre Trilingüe La Troca (formada els anys vuitanta per joves contraculturals i bromistes vigatans), amb qui va brillar durant la representació d’una versió còmica d’Els Pastorets, de Folch i Torres. En aquesta ocasió en Jaume encarnava el paper d’en Martinet, el fill pròdig que en el text original el Nadal torna a casa poc abans que la família vagi a la missa del gall. En aparèixer a l’escenari va cridar amb tota l’ànima, com Josep Tarradellas: «Ja sóc aquí!». I seguidament es va posar a cantar —al marge del guió establert— la cançó «Soldado de Nápoles», essent ovacionat per les mil persones que omplien el teatre-cinema Vigatà de gom a gom.

A finals dels vuitanta, Carles Baranera i jo mateix vam fer d’actors secundaris al teatre del Pare Coll, en una brevíssima obra de petit format feta a mida per a Jaume Guix, que en va ser l’actor principal. La trama era simple: dos personatges d’estètica yuppie, declamàven un seguit de frases inconnexes al voltant de les virtuts dels poderosos que viuen del treball dels altres i els humilien: «La massa és insignificant; només té importància el triomfador. Només l’èxit és important i els mitjans per aconseguir-lo sempre són justificats. La competitivitat és la clau de l’èxit. Cal competir amb qualsevol arma per assolir el triomf. Els escrúpols són un signe de feblesa...». Tot d’una, sortia en Jaume a l’escenari i dirigint-se al públic deia: “Però què feu vosaltres aquí, escoltant aquestes frases absurdes sense protestar?... La convivència no es pot basar només en la dèria per trepitjar el proïsme, sinó en estimar-nos els uns als altres, com les ovelles d’un mateix ramat». Al final, els dos yuppies es penedien dels seus pecats i acabaven donant la raó a Jaume Guix, que va ser ovacionat.

Les anècdotes van ser constants en la seva vida. De fet, de jove volia ser torero, però ho va deixar córrer. Una vegada va pujar a l’escenari, per despullar l’artista de varietés Tania Doris, a petició d’ella. En una altra ocasió, va sortir de voluntari en una pista de circ i va aconseguir aguantar 20 segons arrapat amb les ungles al ventre d’un cavall salvatge. Una altra vegada va guanyar set-centes mil pessetes a la loteria (amb el número 43.235) i va fer la volta a Espanya en un taxi llogat amb uns amics.

Tanmateix, a banda de les mil i una facècies humorístiques que es poden explicar del comediant, moltes vegades la vida també va ser ingrata amb ell, com quan als tretze anys va perdre la mare. O el dia que el seu pare el va salvar de morir ofegat. Als dinou anys va caure d’un tercer pis i va quedar il·lès. Anys més tard, va estar injustament retingut i interrogat durant 24 hores en una comissaria com a sospitós d’un assassinat que no va cometre (la policia finalment va detenir-ne l’autor). Sigui com sigui, a cada ensopegada en Jaume deia «endavant que no ha estat res».

Aprofito l’avinentesa per donar el meu condol a la seva família i als seus amics. I per agrair al comediant desaparegut (un ésser de caràcter difícil, però més innocent que un infant) les bones estones passades. Gràcies, Jaume.

Bon vent i barca nova.