Actualitzat el 03/03/2009 a les 11:26h

Una reflexió a l'entorn de la notícia: El PSC insisteix en presentar el sobiranisme català com a obstacle per lluitar contra la crisi.

Tenia la intenció de no encetar de nou un article d'opinió sobre un tema que ja frega la psicosi col·lectiva i el deliri paranoic, perquè considero que ja som prou gent manejable per decret, i no cal fer cap examen de consciència interior, per assignar que molts som persones d'aire negatiu i de caràcter enfosquit.

Així doncs, què millor que aportar temari nou i enriquidor, alhora de fer punt i a part davant l'aurèola rutinària que envolta el nostre dietari quotidià. Però no. Les desertes puntualitzacions d'un fins ara desconegut coordinador de senadors i diputats socialista, s'aferren un altre cop a la barana recargolada de la política bel·ligerant, i ens duen una altra vegada cap a l'origen, marejant la perdiu i sense passar per la casella de sortida. La seva retòrica contraproduent, m'arriba fins a l'ànima i no puc estar-me'n de dir-hi la meva.

D'això, en català en diem «passar bou per bèstia grossa». I com que no m'agrada massa fer aquesta mena de transliteracions lèxiques de poca traça, a voltes desafortunades i a voltes inintel·ligibles, m'estalviaré d'endinsar-me més en el terreny de les frases típiques ja elaborades. Així doncs, no faré cap referència explícita sobre si algun capgirat se'n va directe a viatjar per allà on no toca amb el seu desavinent discurs, ni donaré valor substancial indicatiu al respecte, sobre qui és donat a «sembrar vents» i “collir tempestes». Perquè vostè ens ha ficat a tots al mateix sac: als destres i als sinistres, als agnòstics i als creients, als casats i als solters. I amb això m'ha tocat la fibra sensible.

Sobiranisme, és un mot entremaliat que pot prestar-se a confusions errònies amb mala bava i pot tenir diferents adaptacions significatives. I no sempre els que fugen d'un poder taxatiu tenen inclinacions d'habituds despòtiques. Al mateix temps que es cobeja l'autogestió es recela, també, de qualsevol mena de conducta suprema i dominant.

Són aquests els tòpics que hauríem de ser capaços d'extirpar per sempre més: Que ningú no renega de les seves arrels quan reclama l'autonomia amb cognoms gongorins, ni es pretén una diàspora espanyola de terres catalanes. Que per molt que no existís el debat constant sobre la llengua i les banderes, el dèficit econòmic ens amenaçaria igualment. El problema engloba milers de factors que tenen poc a veure amb nacions i nacionalismes; i veure-hi més enllà d'allò establert és pura estimulació emocional i no dóna peu al raciocini correcte. Les injúries, amb el temps cauen pel seu propi pes i els greuges acabaran sent també difamats.

En fi..., senyors i senyores, en aquesta època complexa de trasbalsos continus i d'impediments, trobo una broma de mal gust intentar vendre'ns la moto ara dels entrebancs i de les barreres arquitectòniques. Sincerament, atribuir el desgavell internacional als qui sentim un país lliure i autodidacte, és de pèssim sentit de la vergonya. Que un senyor, sigui del color que sigui, ens vingui a aquestes alçades amb aquests tipus d'exclusives, més que un remei casolà contra la devaluació financera, és una mostra més d'oportunisme governamental que res no farà per alleugerir el malestar general. En canvi, com a tractament diagnosticat que ha pretès ser, sí que pot tenir uns efectes secundaris imprevisibles i no hi haurà farmacèutic habitual al qual es pugui consultar en cas de dubte.

A la vida, és senzill traspaperar-se. En política però, resulta inviable perdre els papers...