Actualitzat el 12/02/2009 a les 09:38h

A començaments de febrer, quan l’atmosfera és neta i clara (si no hi ha boira) i la llum solar ens prepara per encarar la primavera, ha mort Lota Llàmbies.

De vegades, convé recordar algunes obvietats, com que una vegada en aquest país hi va haver una guerra cruel generada per uns psicòpates totalitaris. I milers d’exiliats, com els pares de la Lota, que es van refugiar en un poble a la vora de Tolosa de Llenguadoc, on va néixer la Lota, una nena desperta i eixerida que es va criar en francès i en català.

De vegades, convé recordar que alguns perdedors exiliats van tornar a casa, a Catalunya, com la família de la Lota. A Barcelona, la xiqueta (o s’al·lota, en menorquí) va passar bona part de l’adolescència i es va fer gran. Inquieta i rebel, va estudiar a la Facultat de Belles Arts, on va conèixer Josep Vernis, aleshores un pintor vigatà que començava a obrir-se camí en el panorama plàstic.

De vegades, convé recordar que durant la dècada dels setanta, a Barcelona i a Vic hi havia nuclis d’intel·lectuals, artistes, obrers i gent compromesa amb la recuperació de les llibertatrs i els drets civils. Persones censurades, vituperades i escarnides pels addictes a la dictadura perque gosaven ser crítiques i cantaven les quaranta a un règim que se sustentava en la por. Gent com el poeta Segimon Serrallonga, que va trobar un antídot contra el temor i la manca de coratge: «La por mata la por».

De vegades, convé recordar que els agosarats que cantaven les quaranta patien represàlies, com la Lota (membre de l’Assemblea de Catalunya, durant molts anys militant del PSUC), a qui se li va obrir un expedient d’expulsió per expressar-se lliurement a l’Institut Jaume Callís, on feia classes.

De vegades, convé recordar que la transició democràtica va desembocar en un sistema polític immadur i sovint desconnectat de les inquietuts politiques, socials i culturals d’aquells qui, trenta i quaranta anys enrere, cantaven les quaranta al sistema. Un règim democràtic de baixa intensitat que moltes vegades genera  desencís i desengany. Malgrat tot, la Lota ha continuat trepitjant els camins del lliurepensament, acompanyada pels fills, la família i les amistats. Fins aquest trist mes de febrer revolucionat pel clima.

Aquests breus apunts biogràfics, manllevats de l’entranyable parlament que va fer Maica Bernal al tanatori de Vic, durant la cerimònia de comiat de la Lota, em porten a reflexionar sobre la litúrgia que envolta els enterraments civils, un ritus gairebé subversiu i impensable anys enrere. Avui, que el gènere de periodisme en forma d’obituari s'implanta en tots els mitjans, permeteu-me, doncs, que escrigui aquests comentaris.

Els funerals religiosos solen tenir un esquema immòbil i preestablert, que pot variar segons les paraules pronunciades pel capellà o les aportacions externes dels familiars i amics, en forma de lectura de poemes i música. Les cerimònies civils que envolten el comiat d’un ciutadà acostumen a ser més obertes i relatives, sense que el missatge de la transcendència, normalment lligat als dogmes, hi intervingui directement.

L’acomiadament de la Lota a la sala del tanatori de Vic va ser dels més participats on jo he assistit, que no són gaires. Però sorprèn que, sense haver-se fet una difusió mediatica destacable del traspàs de la Lota, tanta gent (prop d’un miler de persones) es congregués en aquest acte. Escriptors, músics, pintors, galeristes, dissenyadors, intel·lectuals, mestres, polítics i persones lligades a les lluites antifranquistes, a més de ciutadans anònims, van omplir a vessar el recinte. Està clar que la majoria va asistir a l’acte per recordar la Lota i per donar suport afectiu a la família. Però més enllà d’aquesta solidaritat concretada en la persona de la Lota, els seus familiars i els seus amics, en l’ammbient sobrevolava un sentiment de pertinença a un col·lectiu humà aferrat a l’humanisme, a una manera d’entendre la vida que abans se'n deia progressisme (jo voldria deslligtar aquest terme de la caricatura que els carques en feien, encara que, com tothom, els progres tenien llums i ombres).

En un ambiènt molt emotiu, però serè, els bellíssims esgarips sonors de la trompeta de Miles Davis van fer aflorar la pell de gallina. Acabat el parlament de Maica Bernal, que va recitar uns versos de Maria Mercè Marçal, la veu d’Ovidi Montllor cantant «Penyora d’amor», va tocar la fibra sensible dels assistents amb tendresa. Finalment, la lectura d’un poema de Víctor Sunyol en forma de cançó de bresol per a fer dormir, va precedir la cançó enregistrada «Sentint un rossinyol», un poema de Jacint Verdaguer musicat per Rafael Subirachs i cantat per Gisela Bellsolà, l’Orfeó Manresà i el propi Subirachs. En el transcurs de la peça, un colom curiós va aparèixer a la vidriera que il·lumina la sala del tanatori i s’hi va quedar una bona estona, observant la situació. De tota la cerimònia només lamento —sempre surt el rondinaire que tots portem a dins— la més aviat millorable megafonia del tanatori, que va enterbolir una miqueta l’acomiadament de la Lota.

A banda del bon regust de solidaritat comunitària (o comunista) amb la família i els efluvis d’una serena amistat que va imperar en tot moment, queda el símbol d’una persona que, com tantes d’altres (homes i dones més o menys rellevants,  més o menys anònims) ha viscut amb intensitat, ha fet sentir la seva veu i ha arrencat a la foscor espais i moments d’amor i de llibertat. Adéu,  al·lota.