Actualitzat el 29/01/2009 a les 10:00h

 

En anunciar la liquidació de l’IMAC, Solà va deixar clar que volia alliberar el Departament de Cultura “de la programació de les arts escèniques”, per poder dedicar-se –suposo- a fer política cultural directa, sense interferències de sectors crítics de l’IMAC. Amb l’excusa de potenciar i treure profit del nou teatre-auditori, a més dels equipaments existents i les infraestructures culturals que ja té la ciutat, la direcció de la política cultural quedarà a les seves mans i en les de l’empresa externa que ha de gestionar les propostes de la regidoria. En aquest sentit, Solà va enumerar l’edifici de la Central (que ha d’esdevenir la seu de la cultura tradicional i popular), el Centre Cívic Can Pau Rava i l’antiga fàbrica La Farinera (futura seu de l’Escola de Dibuix i del Centre d’Art i Creació Contemporània de Vic).

 

En la seva compareixença davant la premsa, Solà va explicar que proposaria la creació d’un Consell de la Cultura, format per 12 persones (una mena de consell d’ancians sense poder executiu), encarregat d’assessorar la regidoria. En paraules del regidor de Cultura (i també d’Urbanisme): “Si a l’IMAC discutíem la programació, ara podrem discutir de polítiques culturals”, una afirmació que no és del tot exacta.

 

En el transcurs dels darrers 12 anys, l’IMAC ha estat un òrgan executiu i democràtic, format per representants de totes les formacions polítiques i per portaveus dels diversos sectors culturals de la ciutat. Amb més o menys quòrum i amb més o menys consens, el debat ha marcat la trajectòria d’aquest organisme. Tanmateix, moltes vegades el regidor no estava d’acord amb la visió de la majoria de membres de l’ens sobre temes concrets, però havia de claudicar. Però, sense l’IMAC, Solà tindrà les mans lliures per fer la seva política.

 

Des d’ara, Solà podrà parlar amb representants del Casino, la Cava de Jazz, l’Associació H, el grup Ventall Teatre, Fressa, Cine Club, els Geganters i altres associacions de cultura popular, l’Escola d’Art, els sardanistes..., sense pagar el peatge del debat intern amb els representants culturals que hi havia a l’IMAC. De fet, amb alguna d’aquestes entitats, Solà hi ha tingut diverses topades, unes divergències, però, que entren dins de la lògica. Amb tot, el regidor ha repetit moltes vegades en públic (potser massa vegades)  que algunes de les associacions citades eren “un niu de comunistes”, una sorna irreal i poc elegant. Però no passa res. Precisament el joc democràtic consisteix, o hauria de consistir, a trobar una via de consens entre les raons d’uns i altres.

 

D’altra banda, en determinats ambients ciutadans també he sentit comentaris relacionats amb suposades discrepàncies entre Solà i Ramon Ferrer, el fins ara gerent de l’IMAC, sobretot arran del concert multitudinari de la cantant Rosario a la plaça Major, un esdeveniment musical (impulsat pel gerent) que va omplir a vessar l’àgora vigatana per excel•lència.

 

Tornant al tema que ens ocupa, pocs dies després de la proclama de dissolució de l’IMAC, un periodista local va pronosticar que “alguns de la cultureta” es queixarien de la seva liquidació. El mateix periodista, però, retreia als possibles defraudats la seva absència en un debat sobre la cultura local, celebrat al local d’Els Sagals, en plena campanya electoral, durant el qual Solà ja va fer pública la seva voluntat de carregar-se l’IMAC.

 

Curiosament, a principis de l’actual legislatura, dies després de l’esmentat debat preelectoral i amb el nou cartipàs constituït, Solà va proposar una millora democratitzadora dels estatuts de l’IMAC, consistent a la inclusió de dos nous membres representatius del teixit social cultural, una actuació que no quadra amb la voluntat de dissoldre l’organisme.

 

Un tret característic i habitual en la regidoria de Cultura és l’adjudicació de dotacions insuficients, un factor que fa que sovint se l’associï amb una repartidora de diners entre les entitats, un element estructural que impedeix invertir en la programació d’esdeveniments culturals d’alta volada. Potser per aquesta raó, Solà (i tots els antecessors seus en el càrrec, sempre ha manifestat la seva voluntat de fer polítiques austeres).

 

L’austeritat, però, de vegades queda qüestionada. Mesos enrere, en un ple municipal, el regidor Xavier Tornafoch va demanar explicacions al regidor Solà sobre l’encàrrec que aquest va fer a l’empresa barcelonina Big Idea de confeccionar un pla estratègic de comunicació cultural, un treball que va costar a les arques públiques 5.800 euros mensuals durant prop de mig any. L’estudi, que es titulava “Viu Vic” (un nom que recorda el de Vic Viu, la marca d’una empresa vigatana dedicada als jocs infantils), arribava a la conclusió que l’acció cultural s’havia d’acostar més a la realitat.

 

Recordo que l’any olímpic 1992, Xevi Solà em va dir en més d’una ocasió que un dia o altre seria alcalde de Vic. Ara és tinent d’alcalde i potser en el futur veurà acomplert un somni gens criticable en política, un àmbit on l’ambició és perfectament acceptada.

La nit del passat dilluns 26 de gener, vaig engegar la televisió amb l’intenció d’empassar-me el programa "Tengo una pregunta para usted", dedicat a Zapatero. Però al cap de cinc minuts de veure’l, se’m va indigestar!. I aig optar per fer una mica de zaping. Fins que vaig trobar un  canal que oferia un film basat en les barbaritats educatives d’un correccional catòlic irlandès, durant la segona guerra mundial. No és que fos una gran pel•lícula, però vaig preferir mirar el film i reflexionar sobre els mètodes pedagògics, abans que aguantar l’empalagós circ polític protagonitza pel president espanyol. Tot i això, cada vegada que la pel•lícula s’interrompia per donar pas a la publicitat, em mirava uns segons la cara de Zapatero i els 100 espanyols que van accedir a participar en el programa televisiu més estel•lar del que portem d’any.

Però encara que el programa televisiu fos una pallissa mental, no em sembla malament que els ciutadans formulin preguntes als polítics que manen. Els càrrecs elegits democràticament han d’entendre i escoltar la paraula i l’expressió dels ciutadans i atendre les seves inquietuds. En aquest sentit, Xevi Solà, un governant més proper que no pas el president Zapatero, hauria de ser receptiu als motors culturals reals de la ciutat, una maquinària eficaç conformada per molts col•lectius i persones que sovint treballen de manera voluntarista i altruista i que, amb el suport (o no) de l’administració local, fan navegar el vaixell de la cultura vigatana. I entre ells també hi ha membres de la famosa “cultureta”, gent sorgida dels suposats “nius de comunistes”.

Des d’aquesta plataforma d’opinió digital, que no és un plató televisiu, un servidor, de vostè s’atreveix a fer-li una pregunta, senyor Solà. Diuen que, parlant la gent s’entén. I espero que no se m’enfadi: Si un dia arriba a ser alcalde de Vic, transferirà la gestió del govern municipal a una empresa mixta externa a l’Ajuntament?  Mentrestant, tot esperant que la cultura vigatana trobi un rumb profitós per tothom, raonable i compartit, rebi la meva més cordial salutació.