Actualitzat el 11/12/2008 a les 08:00h

Dies enrere, TV3 va oferir als espectadors catalans la pel·lícula Salvador, del director Manuel Huerga, basada en l’activitat subversiva de l’anarquista Puig Antich, la seva detenció, la seva condemna a mort arran d’una pantomima judicial militar, el seu pas per la presó i el seu assassinat al garrot vil, a la presó Modelo de Barcelona, el 2 de març de 1974.

Dies abans de la monstruositat, arreu d’Europa s’havien organitzat manifestacions exigint la commutació de la pena capital. I nombroses personalitats mundials, entre elles el Papa, havien demanat clemència. Però Franco no va cedir. A Catalunya i a Espanya, les protestes van arribar massa tard, a causa de l’adscripció anarquista del condemnat, una ideologia no gaire ben vista per l’oposició democràtica del país.

Aquest va ser un dels esdeveniments més colpidors de l’època. A Vic, com a la majoria de ciutats catalanes, el cas va indignar i somoure determinats sectors socials, però tard i a pilota passada. Quatre dies després de la seva mort, 600 manifestants, la majoria estudiants de l’Institut Jaume Callís, van expressar la seva ràbia als carrers de la ciutat i la seva oposició a la pena de mort. Al final hi va haver una càrrega policial i quatre estudiants de l’Institut van ser detinguts.

Salvador Puig Antich, amb un pare exiliat que en tornar a Espanya va ser condemnat a mort i després indultat, va tenir un pas conflictiu al col·legi de la La Salle Bonanova, d’on va ser expulsat per indisciplina. Als 16 anys va entrar a treballar en una oficina, mentre estudiava de nits a l’Institut Maragall. Influït pel maig francès i les revoltes obreres i estudiantils a Barcelona, va decidir implicar-se en la lluita antifranquista. Després de militar a Comissions Obreres, mogut pel seu impuls indòmit, va evolucionar ràpidament cap a posicionaments anarquistes que rebutjaven qualsevol mena de dirigisme o jerarquia dins dels moviments polítics o sindicals.

Acabada la mili, es va incorporar a la branca armada del MIL (Movimient Ibérico de Liberación), participant com a xofer en diversos atracaments bancaris, el botí dels quals es destinava a potenciar les publicacions clandestines del grup i a ajudar els vaguistes i els obrers detinguts. Després de diverses accions armades, l’agost de 1973 va ser detingut en una fosca operació policial que va acabar amb la mort d’un policia i amb Puig Antic greument ferit.

Tres dècades després d’aquests fets, l’estrena del film Salvador va despertar molt interès i va generar un intens debat al voltant de la seva fidelitat o no a la personalitat del protagonista i a la història. Com acostuma a passar, la visió que del film en van tenir els testimonis que van sobreviure Puig Antic va ser contradictòria. Per una banda, les quatre germanes de Salvador van defensar la pel·lícula i van opinar que respectava la memòria històrica, que no difonia l’idea que Salvador va ser un màrtir ni un heroi, ni tampoc venia la imatge d’una innocència absoluta.

Per la seva banda, Margalida, l’última companya sentimental de Salvador, es queixava que, al film, Puig Antich apareixia com una persona molt seriosa, mentre que ella considerava que tenia molt sentit de l’humor. Tampoc no estava d’acord amb la manera com es retratava el MIL, com si els seus integrants “fossin uns estúpids que atracaven per passar-ho bé, sense explicar els motius i la ideologia que els movia”. Finalment, trobava que el film es recreava massa en la morbositat dels vint minuts de garrot vil.

Veus properes a Puig Antich, com ara antics militants anarquistes del MIL, l’OLLA i el GARI, van considerar que el film era una ofensa a la persona de Salvador Puig Antich i que no retratava la seva història política, ni la dels seus companys de lluita. Segons ells, amagava “de manera deliberada la història de la subversió revolucionària, sense la qual, la vida i la mort de Salvador no tenen cap sentit”. També consideraven que el film era un “producte de ficció consumista, desinformador, manipulador i tergiversador, amb ocultacions intencionades, a més d’un gran espectacle morbós i extremament dramàtic, amb la finalitat de treure’n profitosos rèdits econòmics”.

Abans de veure la pel·lícula oferta per TV3 no havia tingut l’oportunitat de visionar-la en un cine. I he de confessar que quan em vaig asseure davant el monitor estava predisposat a rebre una sacsejada emotiva, però també em sentia condicionat per les opinions prèvies apuntades més amunt. Sense oblidar les crítiques que havia llegit i la llarga llista de premis i guardons obtinguts per Manuel Huerga i el seu equip.

Però un fet casual (o potser noi tan casual) em va despertar de la ficció cinematogràfica i va deixar en paper mullat totes les consideracions apriorístiques i les reflexions personals. Va ser en el moment del primer insert publicitari, després de 20 minuts de concentració davant el monitor de la capsa "tonta": Salvador, “La gran pel·lícula de TV3”, estava patrocinada per Telefónica! La companyia privatitzada per Aznar i regalada al seu millor amic Juan Villalonga! Una empresa multinacional que té el monopoli de la xarxa telefònica a diversos països i que a molts de nosaltres ens treu de polleguera, ens pren el pèl i ens succiona els diners sense que hi puguem fer res per evitara-ho. Telefónica!

A partir d’aquí, vaig mirar la resta de la pel·lícula amb uns altres ulls i em vaig dedicar a observar el vestuari dels actors i a escoltar amb atenció algunes peces de la banda sonora, una música que jo ja tenia enregistrada des de feia anys al meu disc dur cerebral. Posats a fer ficció, no sé què hauria pensat Salvador Puig Antich si hagués vist la pel·lícul·la emesa per TV3 i, sobretot, l’anunci del patrocini de Telefònica. Probablement hauria esclatat a riure.

Al pas que anem, no seria d’estranyar que, en un futur no gaire llunyà, veiem com algunes revolucions populars del tercer món o organitzacions antisistema acaben essent patrocinats per la gran banca i les multinacionals. El sistema capitalista, el mateix que ara està refundant la colla del G-20, és capaç de digerir qualsevol actitud crítica i mercadejar amb qualsevol idea, fins i tot si aquesta idea és l’anarquia. Telefònica llibertària!