Actualitzat el 07/11/2008 a les 09:21h

Els preus dels avions de les companyies low coast cada vegada són més barats. I malgrat la crisi, tothom pot anar un cap de setmana a Itàlia, Irlanda o Txèquia per molt pocs euros. Ara, aprofitant que ve Nadal, els uns aniran a Marràqueix, les Canàries, Tunis i Egipte, i els altres optaran per visitar Mèxic i Cuba, o endinsar-se als Estats Units, després del relleu a la Casa Blanca. Avui, amb la diversificació de les vacances, els viatges es reparteixen entre tots els mesos de l'any gràcies al fet que ja no s'està sotmès a un calendari estiuenc encotillat.

És molt probable que la principal característica dels viatges moderns sigui l’omnipresència de la càmera digital. Avui, la fotografia ha esdevingut la pràctica suposadament artística més socialitzada de totes. Tothom tira centenars de fotos, a l’espera d’obtenir unes estupendes postals per ensenyar als amics.
El turista es mira les coses i el paisatge humà des de fora de la realitat; o des d’una realitat virtual feta a mida de la seva càmera fotogràfica, que esdevé l’apèndix d’uns ulls que miren blocs de pedra i postals comercials, però que no veuen més enllà del nas o de les imatges prefixades al disc dur cerebral per multinacionals del pensament obligatori. El viatger, en canvi, és conscient que està de pas en un territori, el que sigui. De fet, és conscient que està de pas en aquesta vida. I sap que tot allò que veuen els seus ulls és una realitat fugissera de la que ell també forma part. Un mirall on cada persona que obre els ulls i mira (o acciona l’ull d’una càmera) es pot veure retratada total o parcialment a si mateixa.

Es pot viatjar a països exòtics o fer periples pel propi país, si és que existeixen països propis o pàtries d’algú. Es poden fer viatges a l’interior de la pròpia ment i es pot viatjar per camins compartits i arquetípics. No hi ha diferències massa substancials en l’ADN dels diferents llocs, dels paisatges o de la fauna humana que impregna la geografia planetària, però sí que hi ha matisos, varietat de llums i games culturals.

Aquests dies, David Muñoz, viatger i fotògraf silent, presenta al Casino de Vic (fins a l’11 de gener del 2009) una col·lecció de retrats i paisatges no turístics. Les fotografies o instantànies en blanc i negre d’un territori anomenat Mèxic, són reflexions visuals en blanc i negre d’un país real. A l’era del color digital, els colors saturats sovint enganyen i dissimulen la realitat (o les reaalitats), com l’excés de sucre o de sal en els aliments. Les fotografies són en blanc i negre (els dos colors bàsics), però a cada fotograma ofert a l’exposició hi trobem una infinita varietat de tonalitats i games de grisos. L’excés de color que habitualment embafa els sentits poca cosa pot explicar d’un país, de qualsevol país. En canvi, el blanc i negre (una via arriscada i valenta) s’acosta a la síntesi, a la simplicitat, a la poesia pura, sense farbalans ni ornamentacions passades de rosca.

Les fotos de David Muñoz són narratives i literàries, mai turístiques. Algú podria dir que el Mèxic retratat per Muñoz no és el Mèxic real, si no la imatge subjectiva que Muñoz s’ha fet d’aquest país. Però no. De la mateixa manera que hi ha artistes turístics que es miren la realitat (o les realitats) des de lluny, com si fossin a éssers superiors que viuen en una torre d’ivori, separats del món, també hi ha artistes viatgers —en aquest cas un fotògraf— que trenquen aquest dualisme i són capaços d’integrar-se en allò que relaten, retraten, proposen o recreen. És d’agrair, doncs, que allò que Muñoz presenta, a banda de ser subjectiu, també és objectiu perquè el fotògraf es posa en la pell d’allò que captura la màquina, però no pontifica i ensenya moltes cares d’un país des de la integració en el paisatge i els paisatges humans retratats.

Les fotos que es veuen al Casino expliquen el passat, el present i,. potser, el futur de Mèxic són poemes en moviment, amb molins de vent figurats i caballeros andantes del segle XXI. Paisatges on les persones mai apareixen violentades mirant la càmera provocadora, un mecanisme o una arma que sovint roba les ànimes dels retratats amb nocturnitat i traïdoria digital. L’artista capta el repòs i els somnis d’un nen en
un bar, refrescat-se amb una beguda i un ventilador. O parelles d’ulls neguitosos albirant futurs incerts. Aparadors de roba de fantasia i miriñaques d’un passat que no tornarà. Núvols, formes capricioses i muntanyes de vapors i horitzons que podrien sobrevolar qualsevol país, però que en aquest cas naveguen sobre el cel mexicà. Cartells electorals venent fum, com a tot arreu (feta la lei feta la trampa), sota la mirada estàtica de desenes de subcomandantes Marcos lluint passamuntanyes. La política pels que en viuen.

 

Muñoz retrata viatgers fronterers amb barrets ianquis, tallers de guitarres i atmosferes salades de tex-mex. Pescadors solitaris rememorant amors passats i futurs. Carros de hot-dogs abandonats durant dos minuts perquè l’amo ha anat al lavabo i no surt a la foto. Grafitis rokers pintats a les portes i abstraccions guerreres retolades als vidres. Roba interior estesa a l’exterior, que una dona ha rentat perquè el seu marit demà pugui anar a la capital amb la muda neta. Nenes abstretes, cantant mentalment alguna ranxera tecno, en una parada de ves a saber què. Piscines abstractes i senyors llegint mentides primàries en algun diari mentider de províncies, al costat d’un bar de carretera secundària.

També mostra radiants calaveres solars, deïtats prehistòriques de pedra asteca que han sobreviscut a la decrepitud dels cotxes americans de gran luxe, envellits i jubilats a la terra conquerida pels invasors espanyols i després pels americans rics del nord. Esglésies colonials, vestigi de l’evangelització a garrotades, i creus de pedra picada, jou i penyora d’una cultura imposada, festejant amb recargolades línies elèctriques. Bodegons electrificats amb fils de mitjana tensió de natura semimorta. Quadres d’endolls suposadament conectats amb dotzenes d’habitatges plens de bombetes, neveres i monitors de televisió. Foto-publicitat de tallers de fotografia ràpida, en un país on el temps passa lentament sota un barret d’ala amplíssima. I vianants d’edat incerta que passen davant d’edificis sense edat. Bodegons de la realitat mexicana.