Actualitzat el 07/10/2008 a les 11:55h

Sembla ben evident que la plena llibertat nacional dels Països Catalans hauria de ser l'objectiu principal de tota força política que es reclami catalanista. El que no pot ser és que es faci gala de catalanisme i en la pràctica es caigui en un regionalisme submís i poruc. Per tant, és precís denunciar els qui practiquen aquest regionalisme sota la careta d'un fals catalanisme.

És més, en puritat, catalanisme i espanyolisme -encara que sigui d'«izquierdas», és a dir, que en lloc d'ostentar les clàssiques formes autoritàries de sempre s'abilli amb robam jacobí a la moda francesa- són incompatibles, com l'oli i l'aigua. Ens estem referint, és clar, al veritable catalanisme, no al pseudocatalanisme intervencionista, que en el seu afany per diluir les diferències i de treballar per 'modernitzar' l'Estat espanyol s'ha revelat com un dels mètodes més eficaços per afeblir les possibilitats que tenim d'esdevenir una nació reconeguda en l'ordre mundial.

Tan temible i devastador per als pobles sense Estat és el jacobinisme com el pseudoliberalisme conservador amb rivets neofeixistes. I si algú en dubta, que faci una ullada a l'Estat francès, on el genocidi cultural contra els pobles de parla no francesa ha estat responsabilitat per igual de partits de dreta i d´«esquerra»; només cal recordar l'inefable i sinistre Miterrand, qui, a més de ser un complet corrupte, va jugar un paper destacat en la repressió del poble algerià. I, si tornem en aquest Estat, tots sabem el que va passar sota el govern de Felipe González...

No podem caure en un mer autonomisme, ni molt menys dedicar-nos a afermar l'Estat. Això és un cras error. I encara ho és més anar de bracet amb organitzacions intrínsecament nacionalistes espanyoles i jacobines sense assegurar-se la més mínima contrapartida. És una opció d'una gran ceguesa, que només pot conduir a la subordinació pura i dura i a la satel·lització —o, el que és pitjor, a la fagocitació— d'aquelles organitzacions que la practiquin per part dels seus 'aliats' estatals, en una nefasta abraçada de l'ós que malauradament té molts precedents.

Determinats polítics presumptament catalanistes han caigut de quatre potes en aquest parany. En lloc de mostrar fermesa i independència de criteri s'han limitat, vergonyosament, a actuar submisament a redós de forces declaradament espanyolistes a canvi de quatre llentilles corcades, amb el resultat que aquells que se suposava que els haurien de votar i premiar la seva 'moderació' n'han prescindit i han votat directament les forces lligades a un projecte espanyol, mentre que la seva clientela natural tampoc no s'ha sentit seduïda i els ha girat l'esquena. Perquè els ciutadans no són babaus; potser no faran una anàlisi política prou complexa i elaborada, però tenen intuïció i instint polítics, i retenen fets i trajectòries. Fins i tot, molts possibles votants de més edat s'hauran recordat d'aquells catalans que ingènuament volien fer un cert catalanisme dins el règim franquista i hauran establert alguns paral·lelismes'

El que ens cal és disposar de forces polítiques clarament sobiranistes prou independents i fortes, a fi d'evitar que es perpetuï el lamentable espectacle de la subjecció de les nostres organitzacions a d'altres d'àmbit espanyol. Això és una premissa indispensable per aconseguir la plena sobirania, i una eina molt eficaç contra tota mena de botiflers. Hauríem de tenir sempre present la necessitat de preservar la independència de les nostres organitzacions en tots els àmbits -no sols el polític-, i de resistir, costi el que costi, tots els intents, que són i seran fortíssims, per absorbir-les i lligar-les a organitzacions de caire estatal.

Pel que fa en aquest punt, caldria recalcar que —almenys al Principat— el perill no és la dreta cavernícola hereva del franquisme sociològic, el veritable perill el constitueixen els qui sota una capa de falsa modernitat actuen amb mentalitat jacobina espanyola boicotejant, diluint i absorbint sistemàticament qualsevol reivindicació nacional catalana—posant en pràctica allò «que se note el efecto sin que se note el cuidado». I no tan sols això, sinó que, a més a més, hi hem d'afegir la seva tasca de no integració cultural de la immigració, un fet que oculten sistemàticament; tot fomentant amb la seva política bilingüista i d'omissió la lenta depauperació de la nostra llengua.

Afortunadament, però, no tots els catalans d'origen immigrat es presten a fer aquest joc i a actuar com a llast; molts ja han deixat clar que no volen ser tutelats pel sucursalisme ni convertir-se en una mena de «piednoirs», i han assumit plenament les reivindicacions nacionals catalanes. Amb tot, correm un gran risc, per manca d'una política decidida de catalanització de la nova immigració per part del partit que detenta la presidència de la Generalitat, per al qual l'únic que compta és poder-la utilitzar com a pedrera de vots.

Per tant, alerta! Que un excés de prudència no ens impedeixi dir les coses pel seu nom; al contrari! Cal obrir finestres, perquè els aires renovadors s'enduguin totes les miasmes de la transició i puguem encetar desacomplexadament, sense renúncies ni xantatges —provinents decap banda—, noves línies de debat.

No podem ignorar l'actual realitat global ni continuar sent víctimes de prejudicis ideològics periclitats, que sovint distorsionen la realitat, i que fins i tot ens col·loquen, inermes, en braços de l'enemic més temible i perillós de tots: aquell que aparenta no ser-ho i que oculta les seves intencions de fer-nos desaparèixer del mapa amb un fariseu i hipòcrita somriure.