Actualitzat el 06/10/2008 a les 08:00h

En l'Evangeli d'avui, el Pare-Déu demana als seus fills d'anar a la vinya: el primer diu que no, però penedit, hi va a treballar, s'adona que aquest és el seu deure i l'acaba complint; el segon diu que sí, però al final no hi va.

El tema que ens ocupa avui és el de l'obediència al Pare, tant de Paraula com d'obra; fets i paraules alhora, perquè han d'anar plegats. Els fets són dits per les paraules i les paraules expressen els fets, és aquest el sentit de la coherència, de la credibilitat, de les persones però també de Déu mateix.

La pregunta que fa Jesús en acabar la seva paràbola va en aquest sentit: quin dels dos ha fet la voluntat del Pare? Doncs, està clar que el que va anar a la vinya, el que va complir el que el Pare volia, malgrat que les seves paraules ho contradeien.

Avui cal afegir dues possibilitats més a les que Jesús proporciona i que, de fet, estan incloses en les primeres: el que diu que no i no hi va; el que diu que sí i sí que va a la vinya. I la vinya, s'entén, és la mateixa voluntat del Pare. Siguem nosaltres d'aquests últims, dels quins diuen que sí i complim la voluntat de Déu.

Quina és aquesta vinya sinó el mateix Regne del Cel, l'Església que Jesús va fundar i de la qual en formem part els batejats.

Per això, i com a cristians que mantenim viva la nostra fe, ens demanem cada dia què és el que Déu espera durant el dia que em concedeix: al treball, al lleure, a l'esport, en la família.

I en l'àmbit familiar, tant maltractat tantes vegades, haig de posar-hi una mica més, sempre, aguantant i suportant, com ens diu avui l'Himne als Filipencs (Fl 2,1-11) que tinguem els mateixos sentiments de Jesucrist, que Ell, per amor a la seva humanitat ho va aguantar tot, i fins i tot la mort i una mort en creu.

Ho va aguantar per obligació? No, ho va aguantar per amor. I com que ens estimava, ens estima, tant, s'obliga a aguantar l'inaguantable per nosaltres. Aquest ha de ser el nostre model d'actuació, de relació amb els altres i, en especial, en el si de la família en la qual Déu ens ha cridat a formar part.

Dir que sí i fer que sí: «per les obres els coneixereu»

No el que més parla o el que té més bones paraules, sinó el qui més estima i ho demostra amb els fets: 'obras són amores y no buenas razones'.

Avui, ser cridat a treballar en la vinya, significa ser cridat a participar en l'Església de Crist: sentir-me Església, creure en l'Església, tal i com resem al Credo.

Practicar els sagraments, batejar els fills i demanar la instrucció religiosa a l'escola; la catequesi apropiada a cada edat i també els sagraments de la penitència i de la unció dels malalts; rebre la comunió cada diumenge i cada festa i pregar en el sentit que l'Església prega.

Vol dir també demanar-me no tant què és el que l'Església ha de fer per mi, sinó què haig de fer jo per l'Església, què és el que l'Església necessita de mi, no per obligació, sinó per amor, perquè és la mare que m'ha donat la vida, i me l'estimo, malgrat les seves imperfeccions, els pecats de la seva part humana, que hi són, però que no em fan perdre la fe.

En l'Església jo he nascut a la vida eterna, la vida que Déu em dóna per Jesucrist que va més enllà d'aquesta vida mortal i limitada, aprenc i comunico que Déu m'estima i m'ha cridat a una vida amb sentit, amb plenitud, que s'inaugura ara i que es culminarà quan els límits d'aquest món hagin vençut. Perquè Déu vol que tots els homes se salvin i arribin al coneixement de la veritat; però també l'home ha de mostrar, amb les obres, que vol ser salvat i desitja ser salvat, significat, sentificat per Déu.

Recordem que, segons el CIC, l'Església Catòlica té tots els mitjans de salvació, va ser fundada i volguda per Crist [816. 870] és una, tal i com Déu és Ú; és santa, tal i com Déu és Sant; és catòlica, perquè és universal i està estesa en tots els pobles i cultures.

Pertany a l'Església aquell qui, tenint l'Esperit de Crist, és unit a l'Església mateixa pels vincles de la professió de fe; pels sagraments; pel govern eclesiàstic i per la comunió.

Si no es realitza aquesta unitat catòlica, aleshores s'està en una certa comunió, imperfecta, que només Crist pot salvar [CIC 836-838].

Tota salvació ve de Crist-Cap per mitjà de l'Església, que és el seu Cos. Per tant, no es poden salvar aquells qui, coneixent l'Església com a fundada en Crist i necessària per a la salvació, no hi entren o no hi perseveren.

No en va, els qui no coneixent Crist, poden salvar-se mitjançant la seva honesta recerca de Déu, sota l'influx de la gràcia i s'esforcen a voler complir la seva voluntat sota el dictamen de la pròpia consciència [846-8].

Germans, siguem nosaltres dels qui diem Sí i fem Sí. No hi donem més voltes.