Actualitzat el 30/08/2008 a les 16:24h

Els darrers mesos hem pogut assistir a les diverses mobilitzacions, no només d’estudiants, que s’han produït a pràcticament totes les universitats de l’estat en contra de l’anomenat Pla Bolonya. Però sabem realment que és i que implica aquest pla? Probablement el professorat i les direccions dels centres educatius en comencen a tenir una idea aproximada, però la majoria dels estudiants només en saben el que uns quants d’aparentment informats –i manifestament contraris al projecte- els han explicat.

Entre els motius que esgrimeixen per oposar-s’hi, n’hi ha alguns de tan lloables com la defensa d’una educació superior accessible a tothom qui ho vulgui –que amb el nou pla es veuria afectada per un augment de taxes i la pràctica impossibilitat de compaginar els estudis amb una feina-, o la més que segura ingerència de l’empresa privada en la creació dels plans d’estudi. A aquestes queixes se n’hi sumen d’altres com la crítica al model de revàlida –un examen sobre tots els continguts de la carrera- o que el nou pla comportarà que moltes universitats petites deixin de tenir el mínim prestigi acadèmic.

En canvi, els defensors del nou sistema argumenten que era necessari crear un sistema de titulacions superiors homologables a tota la Unió Europea per tal de facilitar la tan promoguda mobilitat dels treballadors. Un altre punt important, del que se n’ha fet poc ressò, es que obligarà al professorat a canviar completament els plans d’estudi, desapareixent les classes magistrals en favor d’un ensenyament més interactiu, fet que pot mostrar les carències pedagògiques de molts d’ells. A més, en el nostre cas, obligarà a que tots el graduats –els actuals llicenciats- surtin amb un domini alt d’una llengua estrangera, facilitant-los la incorporació al món laboral i la pròpia mobilitat territorial.

 

Un altre tema bàsic, és que preveuen que racionalitzarà el número de carreres universitàries i promourà l’especialització dels centres més petits per oferir la màxima qualitat en una petita quantitat d’especialitzacions –per exemple, enginyeria agrònoma a Lleida. I finalment, opinen que, tot i que hi haurà uns pocs anys de transició que poden afectar negativament als estudiants que tinguin la mala sort de coincidir-hi, a mig termini el nivell dels estudis universitaris -i per tant dels seus alumnes- a les nostres universitats augmentarà significativament.

Així i tot, l’anàlisi de les dues postures ens deixa diverses preguntes. Perquè els estudiants -i especialment els seus sindicats autoanomenats progressistes- sempre s’oposen a qualsevol tipus de reforma al·legant que farà mes elitista la universitat? Perquè aquests mateixos sindicats no pressionen perquè millori l’educació primària, secundària i, sobretot, la formació professional –encara tan desprestigiada- per permetre que realment funcioni la meritocràcia a uns estudis universitaris que estan saturant el país de llicenciats? I sobretot, perquè tothom acaba coincidint que el nostre problema acabarà sent la manca de finançament adequat –tant a les universitats com als propis estudiants en forma de beques- per dur a terme els requisits del Pla amb unes mínimes garanties d’èxit?