Actualitzat el 30/08/2008 a les 13:59h

El 27 de juny de 2008 van arribar les màquines excavadores i piconadores a la pista de la Riera de Merlès, amb l'encàrrec d'asfaltar el tram del terme municipal de Borredà des del Cobert de Puigcercós en direcció a l'Hostalet. Es planteja d’asfaltar un camí rural. Quin és el criteri per a decidir quins camins si i quins no? Afluència veïnal? interessos particulars? beneficis consumistes? Promoció urbanística? Reclam turístic?

Per que jo no he vist cap manifestació reclamant enquitranament de camins rurals. Cap escrit, ni cap publicació.

Els camins, tradicionalment de terra, són principalment per als usuaris habituals, per als habitants del territori o aquells que hi treballen: pagesos, ramaders i bosquerols.....ja fa temps que també és per a tots aquests nous i noves usuàries de l’entorn rural, en el seu aspecte més lúdic..., ciclistes, excursionistes, genets, inclús darrerament vehicles a motor d’esbarjo com són motos, cotxes o quads..., que usen aquesta infraestructura per al propi gaudi i no com una necessitat. Uns usen els camins tot l’any, altres concentrats en caps de setmana i períodes concrets , de vacances o d’esbarjo..., bolets, cacera, pesca, etc...

Així doncs, convé tenir present que hi ha dues menes d’usuari per a aquestes infraestructures, tots ells igual de bons, però diferents en afectació al medi.

Els camins rurals de terra no presenten, efectivament, el mateix grau de comoditat aparent per al conductor, però són mes segurs perquè obliguen a circular més lentament i proporcionen més temps per a reaccionar davant imprevistos ( altres usuaris, fauna, incidències al vial com esllavissades, bestiar, etc...).

Sembla ser que a alguns governants o administracions els sembla poc digne, complexe i difícil el mantenir els camins tal i com són: camins. Camins que, certament, requereixen un manteniment i acondicionament anual ( poc habitual, per cert ) com són retirada de pedres o esllavissades, una aplanada anual, desbrossar i netejar voreres per a millorar-ne la visibilitat i prevenció d’incendis forestals, arranjar la inestabilitat d’alguns marges, arreglar els baixants d’aigua (trenques) i drenatges transversals, usar materials com el tot-en-u per a millorar el ferm...

Evidentment, es tracta d’una despesa enorme que els municipis amb poca població, que habitualment disposen d’una gran xarxa de camins rurals, i que no en poden assumir la despesa de cap manera havent de concórrer l’ajut d’altres administracions .Com aquestes operacions anomenades de manteniment sembla que són massa feixugues i cares , avui dia s’aposta per l’asfalt o el ciment, en detriment de la sostenibilitat
( ecològica, ambiental i paisatgística) que representen els camins tradicionals; “millora i pavimentació” sol ser l’eufemisme per a recobrir amb una capa urbanita els camins rurals...asfalt, quitrà, ciment, pòrtland....

L’asfalt sembla ser aparentment una bona solució, ja que aguanta plà més temps a terra, tot i que també s’acaba esquerdant si no es fa molt i molt bé...A més a més, es produeix l’agreujant que aquestes ‘noves pseudocarreteres’ sorgeixen sense haver estat concebudes com a tals, amb les corresponents mancances de disseny, seguretat i senyalització, on tota mena de vehicles podran circular amb més velocitat, però sense disposar del traçat escaient per a un vial, amb corbes mal traçades, mal peraltades, marges inestables... Camins on legalment la velocitat és limitada a 30 km/h, tot i que gairebé ningú ho sembla respectar hores d’ara...

Per tant, és un fet sense dubte que l’asfaltat ha augmentat considerable el risc de número d’accidents a la zona amb l’augment de trànsit; però també hi ha un deteriorament del paisatge, així com diverses repercussions sobre la fauna, com poden ser atropellaments, sorolls, etc... a més del perjudici que representa per a usuaris d’aquests vials, com els caminaires, ciclistes de muntanya, genets, ramaders (transhumants o no)..., la presència de trànsit motoritzat, que molts cops enlloc de circular, sembla que competeixin en un circuit tancat. La veritat és que els habitants d’aquestes contrades rurals, solen voler arribar a casa amb comoditat, però rarament amb pressa...

Aixi mateix, aquests noves carreteres comporten sovint la destrucció i/o eliminació de parets de pedra seca i altres elements patrimonials, així com la instal.lació d’altres elements aliens al medi rural: faroles, protectors laterals, etc.

Avesats a viure al món de les vaques grasses, la conseqüència no falla: més accessibilitat, més gent, més pressió al medi, més brutícia...és una roda...És la urbanització del medi rural i, per tant, l’inici de la seva desaparició com a tal.

També cal una consideració, si m’ho permeteu, de caire més romàntic...quan es pot arribar amb un vehicle motoritzat a algun lloc, sense cap mena d’esforç, aquest indret no es valora per igual que s’hi t’haguessis esforçat físicament en assolir-lo. Sinó, és com aquell parany lingüístic de ‘marxo corrents que faig tard a classe de relaxació...’

Aquí podríem parlar de pescadors, caçadors, boletaires ( usos de temporada ) o genets, caminaires, ciclistes i ‘vehiculistes’ més habituals al llarg de l’any; el veritable caçador/recol·lector/pescador fa ‘esport’ si camina per la muntanya, prats i boscos i no baixant el cul del 4X4 just a l’ombra on hi té la parada per caçar o la pesquera segura, així com un turista que només baixa per anar al restaurant, no es mereix aquest títol.

A més, per experiència es pot afirmar que aquests camins solen dur associats la proliferació dels abandonaments de runes, electrodomèstics, andròmines, vehicles...que dubto que haguessin aparescut a esquena de cap ciclista, genet o motxilla de caminaire, sinó més aviat solen arrivar en furgonetes o tot terrenys , amb les seves llaunes de refresc, burilles, bosses, etc...

S’han de compatibilitzar els usos d’aquests camins, caldria fer un estudi previ tenint presents tots els factors implicats, o millor encara més d’un estudi, abans de pendre una decissió tan dràstica i condemnatòria com encimentar, asfaltar , enquitranar, etc...i que jo sàpiga, mai es fa una ullada tècnica (estudis d’impacte ambiental, de necessitats reals del terreny i habitants, de viabilitat econòmica, etc...) sinó una decisió política a l’hora de decidir empendre aquesta solució. Convé que els projectes harmonitzin el desenvolupament humà amb la conservació d’hàbitats i biodiversitat existent i, per que no, un estil de vida molt nostrat que estem perdent a marxes forçades a favor del ‘progrés’.

Crec que avui dia tenim una societat prou madura com per no associar necessariament progrés a modernització, malhauradament l’eufemisme que serveix d’excusa per a la destrucció d’allò tradicional, i via d’entrada del consumisme depredador .

A més, la justificació sol ésser que es reben moltes queixes d’usuaris, però caldria veure si són els habituals i residents de la zona, o respòn més aviat a la pressió turística i industrial de les àrees a les que, acudeixen en massa les persones que estan de vacances , a aquelles zones emblemàtiques per la seva oferta s’anomenen de ‘pau i contacte amb la natura’ però així corren el risc de deixar de ser-ho.

Aquestes obres suposen, directament, l’eliminació d’una part importantíssima del nostre camp i el nostre patrimoni paisatgístic. Una tira d’asfalt enmig del camp destrossa l’harmonia natural que pretenem promocionar als turistes, trenca la continuitat d’un ambient amb personalitat pròpia i artificialitza el camp.

L’elevat pressupost que es destina a aquests projectes hauria de ser destinat a actuacions de millora ambiental per tal de reparar, en la mesura que sigui possible, la massiva destrucció que pateix el medi i no col·laborar en afavorir la trinxamenta.

Si seguim amb aquesta lògica depredadora i ‘comodona’, aquest afany d’urbanitzar, sembla que ens asfaltaran els carreranys de cabres i tot; ens cal un canvi de model social o perdrem bous i esquelles: el reclam turístic de temporades puntuals, així com la pau habitual de la vida que transcórre, ens els territoris tranquils i serens que solem trobar al Lluçanès.

Rumiem-hi...