Actualitzat el 25/01/2006 a les 09:54h

Aquell ja històric dijous dia 30 de gener de 1986, ara fa 20 anys, va marcar un abans i un després en la manera de fer front a les inclemències meteorològiques. Les conseqüències d´aquella nevada, les torres elèctriques caigudes, la foscor d'aquelles nits posteriors, les bombones de butà, les espelmes i les piles exhaurides, i les llargues cues devant les fleques…, en definitiva, aquell dia en què la societat que es creia tan moderna va recular quaranta anys enrere, ha creat una por injustificada cada vegada que es veu caure algun floc i cada vegada que s'anuncia fred.

Un any abans, pels volts de la diada de Reis del 1985, hi va haver una gran fredorada, de 15 a 17 sota zero, dependent de les poblacions, amb neu al terra, rius glaçats i…, res de res, la societat feia la seva, amb dificultats, evidentment, sense caos, tot intentant superar la situació.

D'ençà de 1986, quan s´emblanquina el terra, les benzineres no donen a l'abast, té ganes de menjar pa fins i tot qui no en menja mai, es registra més absentisme laboral, se suspenen les classes a les escoles… Per què? Per por o potser per un mal hàbit adquirit.

Solament un apunt: a Manlleu, al col·legi La Salle, qui escriu aquestes ratlles pot assegurar que durant els seus anys d´escolar (1972-1982) mai no hi havien suspès les classes perquè nevés, un fet si més no a estudiar. Pel que fa a la circulació de vehicles, cal anar preparats, amb cadenes, rodes de contacte i evidentment no sortir si no és necessari, agafar transport públic…

Aquí, al nord de Catalunya, el més normal és que nevi, sempre ho ha fet, algunes dècades més que d'altres, és normal que faci fred o és que potser alguns han oblidat quina es la nostra posició geogràfica?

La societat del benestar s'hi ha de saber adaptar, igual que els nostres avis i pares ho van fer i amb molt més males condicions en els extremament freds hiverns de la dècada dels anys vint, en les importants nevades de mitjans anys quaranta, en les tramuntanes del febrer de 1956 o en les nevades i glaçades d´inicis dels seixanta, o com els que ho visqueren el gener de 1971, aquests darrers ja amb més comoditats, tant de qualitat de vida en els habitatges com en el vestir i en les formes de desplaçament.

Una part de responsabilitat la tenen, també, els mitjans de comunicació. El «boom» del temps ha fet que es parli de qualsevol petita nevada, de qualsevol gelada lògica de l'hivern i de qualsevol fet habitual en aquestes contrades, però que als ulls dels grans mitjans de Barcelona són tractats amb portada, avanç informatiu d'última hora i insistència radiofònica constant, tot creant una imatge del que vindrà que no ha de ser motiu de temença per als qui residim a la meitat nord de Catalunya. I si teniu una estona de lleure, aneu a les biblioteques, agafeu la premsa escrita de fins els anys seixanta i veureu el just punt d´importància que s'hi donava a l´hora de parlar de fets hivernals totalment lògics.

Amb quins ulls miren els més grans l´actitud de la societa actual? La majoria, molt probablement, amb un cert somriure als llavis, amb un convenciment que abans es resistia més, que potser la necessitat els feia ser més valents, amb el record d´haver anat a treballar o a escola fent recorreguts gens curts i a peu, amb neu fins al genoll, amb el record de quan a les cases només hi havia una estufa a la cuina, amb la imatge de la solidaritat de la gent treient neu, netejant les voreres… Ara, tot ens ho han de fer, el temps ha de ser a la nostra mida, i el fet que nevi gairebé es culpa del govern.

Serà necessari que cada any caigui mig metre de neu i que arribem a 20 sota zero per deixar de preocupar-nos quan cauen quatre flocs i estem a 8 graus negatius? No s'hauria d´arribar a aquest extrem, evidentment.

Les síndromes i les pors de vegades es curen amb el temps –i mai més ben dit.