Actualitzat el 09/08/2008 a les 10:55h

A hores d'ara hi ha tres temes cabdals la resolució dels quals pot marcar per dècades les relacions entre Catalunya i Aragó: la 'Llei de Llengües', la destinació dels 'Béns de la Franja' i el problema de l'aigua.

Quant a la 'Llei de llengües', aquesta, pel que hem vist, naixerà —si és que ho fa— clarament insuficient i restreta, i no constituïrà cap solució efectiva, per la qual cosa caldrà continuar lluitant 'per les llengües' —el català i l'aragonès—. Evidentment, si es compara amb el no—res anterior sí que és un avenç, però extraordinàriament minso. D'entrada, no estableix cap mena d'obligatorietat, ni a l'ensenyament ni per als funcionaris, deixa al criteri dels ajuntaments la seva aplicació, exclou determinades zones de transició però, malgrat tot, dins el domini lingüístic català, no emfasitza els drets dels parlants ni advoca per cap cooficialitat ni per cap normalització generalitzada de la toponímia'  En suma, es tracta més que d'una llei d'un recull de bones intencions, i ja sabem que aquestes en política no duen enlloc. Tot i així, aquesta limitadíssima 'llei' dorm el son del just i el Govern aragonès demora indefinidament la seva presentació a les Corts d'Aragó, atenallat per la inèrcia i un temor fora de lloc per possibles reaccions en contra, sobretot per part del PP.

   Pel que fa als 'Béns de la Franja', estem d'acord que no haurien de ser un 'casus belli', amb tot, com a mínim, caldria que tothom sabés que la 'solució' proposada constitueix un 'espoli al revés', i que si no s'hi fa més sang no és ni ha estat per indiferència, sinó per generositat de la part catalana. En realitat, tot i l'aparença d'un conflicte de campanar, s'hi amaguen moltes més coses, des de la secular política anticatalana del Vaticà —que arrenca de l' Edat Mitjana— a la subjecció a les directrius de l'Opus. No endebades el santuari de Torreciudad es troba al bisbat de Barbastre-Montsó, i no endebades aquest és un bisbat creat artificialment, en part a costa del de Lleida, durant la Contrareforma per afermar el poder monàrquic. I mira que en seria, de fàcil, la solució!: les obres de la Franja, a la Franja. Perquè quan es parla de la 'retrocessió a Aragó' s'està amagant una determinada realitat, com és que si van a parar a Barbastre aquestes obres passaran, després de vuit—cents anys, d'un lloc catalanoparlant a un lloc castellanoparlant. Per tant, la 'solució' proposada pot ser tan injusta o més que l'actual. Si hi hagués una voluntat de concòrdia l'assumpte ja s'hauria resolt, amb la instauració d'un museu a qualsevol localitat de la Franja regit per una fundació amb representació de totes les parts en litigi.

 I en relació al problema de l'aigua, cal dir que si bé cal dur la que calgui per a Barcelona, aquesta ha de ser l'estrictament necessària, i sempre acudint al diàleg i a la recerca d'alternatives, tot fugint de l'habitual demagògia exercida pel Govern aragonès, reflex d'una sèrie d'impulsos i prejudicis atàvics inculcats durant generacions per la dreta local més cavernària, que l'esmentat Govern és incapaç d'aturar en sec per por a la pèrdua de vots. Un Govern que en lloc d'optar per la via del diàleg opta per la via de la confrontació. Tan evident és que els regants no poden perdre la seva aigua com que les grans ciutats necessiten poder abastir—se d'aigua; a partit d'aquí, amb bona voluntat, caldria posar—se a buscar conjuntament solucions, entre les quals, evidentment, hi ha la limitació del creixement de les zones metropolitanes i la lluita contra el malbaratament dels recursos hídrics  —camps de golf, parcs temàtics'—. D'altra banda, caldria optar per una política de regatge basada tant en un aprofitament racional —el reg gota a gota, per exemple— com integral i exhaustiu dels recursos hídrics.

Amb diàleg i bona predisposició l'entesa és possible i es poden superar els actuals entrebancs. Ara, sí el que es pretén és desviar l'atenció dels ciutadans i entorpir les relacions entre  comunitats que són molt més que veïnes mitjançant demagògies i temors propis d'altres èpoques, afortunadament superades, perquè certs polítics continuin tallant el bacallà, no avançarem gens i restarem permanentment atrapats en el fangar de la incomprensió i els rezels mutus. No ho hem de permetre.