Els porucs de casa nostra diran que són quatre i que no representen el sentir majoritari de la població espanyola. Però els energúmens que aquests dies, amb motiu dels incendis a l’Alt Empordà, han deixat anar pel Twitter els seus instints genocides contra Catalunya no rebran cap mena de censura per part dels seus connacionals. Desenganyem-nos: aquesta és la Espanya perpètua. La que sempre existeix governin les dretes o les esquerres. Quan es tracta d’enviar els catalans a la foguera tots hi estan d’acord. De fet, és la millor mostra que no han superat els temps de la Inquisició. Continuen volent cremar heretges, abans als de la fe catòlica i ara als que no creuen en Espanya. Quin català amb dos dits de front voldria conviure amb ells?

Casos com aquests del Twitter haurien de suposar un escàndol en tota regla. A Europa, un poble que en ple segle XXI practica públicament la xenofòbia i la instigació al genocidi col·lectiu d’una altra comunitat diferent a la seva, i amb el silenci còmplice de les seves autoritats, representa un autèntic perill per a la convivència. L’espanyola és una societat malalta i el seu odi visceral contra Catalunya la fa un element escabrós per l’equilibri europeu.

Fa molt bé Solidaritat Catalana per la Independència de portar aquestes barbaritats davant de la Fiscalia, encara que sigui la mateixa que persegueix també catalans. Però, de moment, no en tenim cap altra. Almenys aquest gest serveix per demostrar que no tot els catalans tenim la mateixa vocació d’esclau que aquells que no han dit ni paraula sobre un fet tan greu i inimaginable en qualsevol país mínimament civilitzat.

Tenen un greu problema aquells catalans que creuen que es pot negociar qualsevol cosa amb un poble del qual bona part de la seva gent s’alegra de la teva desgràcia. No deixa de ser grotesc que el mateix dia que el nostre Parlament aprova l’anomenat pacte fiscal per anar-lo a negociar amb Espanya, des d’allà ens envien missatges de mort. No crec que ni els obrin la porta. I que ens incomoda assumir que Espanya vol fer-nos desaparèixer com a col·lectivitat nacional. El nostre problema és que creiem que com que nosaltres no odiem ningú, els altres actuen igual. Llavors, què fem? Doncs ens inventem coses com el pacte fiscal i... qui dia passa any empeny.