Els comentaris que van acompanyar des de TVE la cerimònia d’inauguració dels Jocs a Londres feien plorar i riure. A més dels errors, que s’encadenaven fins al deliri, i la poca perícia professional que els definia i els castigava, els encarregats d’il·lustrar oralment la vetllada patien algunes obsessions malaltisses. Una vegada i una altra, anaven recriminant, per exemple a les delegacions que anaven desfilant per l’estadi olímpic l’escassa dimensió, la història massa curta o les migrades medalles amb què havien adornat la seva trista existència. És a dir, els equips olímpics petits, recents o poc acompanyats per l’èxit eren, senzillament, uns desgraciats que calia escarnir. No cal dir que quan va aparèixer la tumultuosa delegació espanyola el contrast va quedar evident, irrebatible. Allà hi havia un equip olímpic amb gent de debò, una història al darrere i un medaller envejable.

Potser aquesta dèria de tenir-la ben gran i ben triomfant era només un rictus inconscient. O potser també hi havia la pretensió calculada d’esbandir qualsevol il·lusió de futur imperfecte entre l’audiència catalana. Sigui com sigui, allà tots els territoris que no comptaven amb un grup formidable d’atletes i esportistes o amb aspiracions reals d’omplir-se el pit d’or i plata no tenien cap sentit més enllà de l’exhibició folklòrica.

Però tota la pirotècnia i la fatxenderia verbals no van poder amagar una sèrie d’“anomalies”. Per exemple, que Xina –una única “nació”- va desfilar dividida en tres representacions –la “convencional”, la de Taiwan i la de Hong Kong- o que alguns territoris ultramarins encara sota sobirania britànica s’hi representaven també a ells mateixos. O que un grup d’esportistes –tres, aquesta vegada a Londres- van aparèixer, de manera autònoma, sota la bandera de les anelles olímpiques per les “irregularitats” nacionals que pateixen. Aquesta delegació, per cert, hauria pogut ser més gran. La podien haver integrat, també, els esportistes catalans que no volen formar part de la representació espanyola. És obvi que una actitud individual semblant els exclouria de les ajudes que faciliten les federacions espanyoles i el Comitè Olímpic Espanyol, però aquests inconvenients es podrien pal·liar amb una acció més decidida de la Generalitat i buscant alternatives imaginatives i transgressores.

Aquests són els dos elements que falten en l’olimpisme català més oficial: imaginació i transgressió. L’espai olímpic convencional –no pas el que formen les especialitats minoritàries-, el més professional, és més impermeable a la sensibilitat que cada vegada té més volada a Catalunya. Si, segons les enquestes, més de la meitat dels catalans accepten que Catalunya sigui independent, entre l’esport d’elit aquesta opció és ínfima. Per prudència, per possibilisme, per covardia o per convicció, però no es fa visible. Tot això haurà d’anar canviant si ens hem de creure que l’independentisme creix tant com diuen els sondejos. Malgrat que impliqui uns riscos evidents. D’aquesta manera, als Jocs de Rio de Janeiro, si Catalunya encara és on és nacionalment, podria haver-hi un grup d’atletes catalans sota la bandera olímpica. Encara que els comentaristes de TVE se’n fotessin.