És moment de fer balanç d’una temporada política en què els que encara ens dediquem a això de preguntar als polítics, almenys jo, m’he sentit frustrat a l’hora de rebre una resposta clara, sincera i amb la sensació que sabien alguna cosa més que allò que havien sentit a qualsevol tertúlia radiofònica de qualsevol ràdio matinal.  

Com a tall d’exemple: Osona, mes de novembre, campanya electoral. Tantes ganes i il·lusió com desconeixement a l’hora d’afrontar els principals temes. Moltes propostes, però a la pregunta de com aplicar-les, silenci. Sobre la taula, temes com el creixement econòmic, la creació d’ocupació, el crèdit a les empreses o el suport als mes desafavorits. A la pregunta de com fer-ho, silenci.

La situació econòmica ha desbordat tots els partits, i és que la conjuntura actual fa que els que no governen ara, governessin fa quatre dies. Aquest fet, per molt que no ho vulguin recordar, també els taca les mans. El silenci d’alguns és l’oportunitat dels altres. D’aquests partits nascuts amb l’esperança de no governar mai, perquè seria aleshores quan se’ls desmuntaria tot l’argument. Són els mateixos que proclamen als quatre vents que tenen les solucions a tots els mals, que no formen part d’aquest grup de polítics que ens han portat on som ara. Fins ara els dèiem populistes, però ara, el populisme està tan estès que cada partit se n’emporta una part de pastís. Pocs tenen la solució, però aquests últims, sens dubte, menys.

En cap cas poso en dubte l’honestedat dels que volen el millor per al seu poble i país, però quan un entra a un quiròfan, no espera trobar-hi una bona persona: hi vol trobar un bon professional. I és que, de vegades, tots hauríem de ser conscients de les nostres limitacions.