El govern espanyol està pràcticament intervingut per Brussel·les. El drama espanyol ni és el grec ni l’italià. Cada “intervenció” europea es defineix específicament i té característiques pròpies. A Espanya la Unió Europea li ha rescatat el sistema financer malalt i li salva cada dia el deute públic. Però no li ha determinat el color del govern ni li ha demanat, encara, sacrificis desbocats que no pugui assumir. Convé remarcar l’adverbi: encara. No són temps d’analistes ni d’experts, perquè no n’encerten ni una, però cal prestar una mica d’atenció a aquells que són capaços d’adduir arguments raonables. Com per exemple que el deute públic i el privat espanyol no es poden tornar d’acord amb les condicions que ara imposen els mercats internacionals. I que no passarà gaire temps més sense que el govern espanyol es vegi obligat a demanar a Brussel·les, no que li rescati la banca, sinó que li rescati tot l’Estat, endeutat fins a les finestretes dels funcionaris.

El govern espanyol, vist tot el que hi ha i el que vindrà, s’ha resignat a cedir més sobirania “nacional” a la Unió.  Té unes fronteres precàries, ja no té moneda pròpia, ha d’acatar directrius comunes sobre les quals no té opinió directa i ara ha d’aplicar la política econòmica i fiscal que determinen les altes instàncies comunitàries i el criteri de Berlín. Si els estats moderns tradicionals –els que van anar prenent forma a Europa com a conseqüència de les revolucions anglesa i francesa- es definien pel control, més o menys democràtic, de les fronteres, la moneda i l’exèrcit, Espanya ara controla ben poca cosa. Perquè, a més, el seu exèrcit fa temps que es va integrar en l’estructura de l’OTAN, on no mana, i ara s’ha hagut de llogar els grans vaixells perquè no pot pagar-los.

Des d’Aldolfo Suárez ençà, tots els governs espanyols ha hagut d’anar acceptant aquestes cessions graduals de sobirania.  Ara un executiu conservador, que a Espanya són els que més saliva gasten amb la pàtria, ha vist amb resignació i impotència com aquesta dependència s’agreujava més. Mariano Rajoy no pot somiar a reivindicar ni una política fiscal pròpia. Té el cul llogat. I ha d’acceptar que siguin Brussel·les i Berlín els qui li controlin fins i tot els pressupostos. Davant aquesta humiliació “nacional”, Rajoy ha reaccionat de dues maneres. En primer lloc, els seus ministres i ell mateix entelen i disfressen tant com poden les imposicions que han d’aguantar cada dia. N’hi ha per rebentar de riure quan el govern espanyol defineix una intervenció bancària com “línia de crèdit” o quan proclama que les condicions que li ha imposat Europa només afectaran les entitats bancàries i no pas l’Estat. La segona resposta ha estat d’intenció centrípeta. El Partit Popular ja somiava reconduir i reduir les competències dels governs autònoms. Ara Europa li ha prestat l’excusa.

I Les darreres mesures que ha anunciat Rajoy inclouen la intervenció dels ajuntaments i l’ocupació sistemàtica de competències autonòmiques. Com que l’Estat no mana extramurs vol manar intramurs, trau pit contra els de dins. Com va fer durant dos segles la tropa. Gairebé cada reforma que anuncia el govern del PP comporta la invasió d’una competència. Els mateixos que s’han passant la vida reivindicant la Constitució com a garantia suprema de la unitat de l’Estat ara la rebenten per imposar el seu criteri.

Però no és només el Partit Popular. Ningú s’hauria d’enganyar. Si Mariano Rajoy determina com han de ser els convenis col·lectius o imposa quan hi ha d’haver rebaixes ho fa invocant “la unitat de mercat”. I aquesta “unitat de mercat” ha estat reivindicada i reclamada de fa anys per la patronal espanyola i pels dos sindicats dits majoritaris. La mateixa patronal que a Barcelona té una delegació a la Via Laietana i els mateixos sindicats que a Catalunya són hegemònics des de la fi del franquisme. Ha arribat el moment, doncs, que Fomento i UGT i CCOO es preguntin si tot això els convé i ens convé.