Un dels pocs arguments que escolto a favor que el pacte fiscal és possible es basa en què, si la Unió Europea intervé Espanya, serà més fàcil aconseguir aquest pacte perquè els socis europeus, responsables i seriosos, estaran a favor de potenciar una regió motor de creixement d’Espanya. Una fantasia més. Aquest argument obvia que l’estructura territorial és un tema intern de l’Estat espanyol i que, si des de l’exterior es fa alguna pressió, serà justament en sentit oposat: fer passar per l’adreçador unes autonomies que són vistes com un dels grans mals de l’economia espanyola.

Però més enllà d’arguments polítics, aquest raonament teòricament racional no es correspon amb la realitat econòmica que es dóna en situacions similars. Un exemple: imagineu una gran empresa amb diverses filials. Una d’aquestes filials creix, genera molts recursos, i finança la resta de filials i la matriu. Però això no és suficient per evitar que l’empresa, i de retruc les seves filials, faci suspensió de pagaments. L’empresa negocia amb els seus creditors el retorn del seu deute, i han de decidir què ha de fer aquesta filial: reinvertir els seus beneficis en la pròpia filial, per així créixer més, o donar tots els seus beneficis en forma de dividend a la matriu, per a què aquesta pugui retornar el seu deute. Què preferiran els creditors? Sens dubte la segona opció: intentar que no s’escapi cap euro que generi l’empresa, ja que la seva prioritat és, per sobre de tot, recobrar els seus deutes.

Catalunya és aquesta filial que pot créixer. Que li interessa més a Alemanya? Doncs que Catalunya aporti al màxim a la caixa comuna que ha d’eixugar els deutes de l’estat. I si a més aquesta filial o regió pot reduir encara més les seves despeses per així generar més diners, millor. La seva prioritat és recuperar el que se li deu. Però no es tracta només del pacte fiscal: Europa voldrà que qualsevol increment d’ingressos fiscals, com la pujada de l’IVA, serveixi per finançar l’estat i no les autonomies. I la pressió serà menys, i no més, recursos per a les regions, per més potencial que tinguin.

Pensar que Alemanya, Finlàndia o Holanda pressionaran o simplement tindran simpatia per a què Catalunya rebi més recursos, quan el que volen és justament assegurar que Espanya retorni el que els seus deu, no és racional. I potser més greu, obvia la nostra responsabilitat: no podem pretendre que algú de fora faci la feina que ens correspon als catalans.