Ni fet expressament: dimecres, el Centre d’Estudis d’Opinió (CEO) va publicar el seu baròmetre d’estiu en què, per primera vegada, el nombre de catalans que votarien sí en un referèndum d’independència són majoria (51,1 per cent) i l’opció de l’estat propi ja és la majoritària (34 per cent), per davant dels qui preferirien un sistema federal o als que ja els està bé l’autonomia, i, hores després, cap a mitjanit, la selecció espanyola de futbol va vèncer la portuguesa als penals i la classificació per a la final de l’Eurocopa 2012 va desfermar un moviment d’eufòria espanyolista, també a Catalunya, que es repetirà i s’incrementarà les hores i els dies que vénen després de la victòria contra Itàlia (4 a 0), que converteix a Espanya en la primera selecció que aconsegueix encadenar Eurocopa, Mundial i Eurocopa.

Les dues reaccions, a favor de la independència i la “Roja” alhora, semblen contradictòries i, lògicament, al llarg de la setmana s’han fet tota mena d’interpretacions per mirar d’entendre-ho. I les que es faran! Com poden ser compatibles la independència del país i el suport a l’equip dels qui neguen l’existència de les seleccions nacionals de Catalunya, per no anar-nos-en del terreny esportiu?

No és tan complicat de comprendre: és que són dues causes diferents malgrat els intents d’usar el futbol amb una finalitat política, de propaganda nacional, a una banda i a una altra. Els uns pretenen fer-nos creure que les banderes espanyoles que aquests dies han proliferat als balcons de les ciutats catalanes o les audiències tan rotundes i inequívoques que han tingut els partits de la “Roja” a les llars del país són prova manifesta i irrefutable que la majoria dels catalans se senten tant espanyols com catalans, mentre que els altres s’entesten a llegir els fets a partir dels seus mateixos paràmetres equivocats, reneguen Xavi, Puyol i Piqué, o bé maleeixen l’hegemonia blaugrana perquè contribueix a enfortir l’espanyolisme quan s’hauria de posar al servei d’una Catalunya esportivament lliure.

És un fenomen complex, però que em sembla que es pot entendre: el futbol ha esdevingut una causa en ella mateixa a pesar del desvergonyiment dels governants que no estalvien temps ni recursos públics per a córrer a aixecar les mans i cridar gol i, sobretot, per a fer-se la fotografia amb els guanyadors. Vull dir que ni el Barça alliberarà Catalunya, ni la “Roja” esborrarà el desastre espanyol ni deslliurarà l’Estat del rescat alemany i europeu.