En les darreres dècades els detractors de la independència de Catalunya hi ha oposat una sèrie d’idees recurrents. De vegades han estat arguments reals, sincers i sentits. Però també sovint han estat “excuses”, perquè pretenien dissuadir-ne els partidaris –o deslegitimar-los- amb fal·làcies adduïdes com si fossin “veritat revelada”. Per això també en podem dir “tabús”, sacralitzats perquè fessin por. El primer d’aquests tabús apel·lava a mantenir la sagrada  “unitat dels catalans” i defensava de manera vehement “la cohesió”. Unitat i cohesió necessàries davant la dislocació que van suposar les grans onades immigratòries espanyoles dels anys cinquanta i seixanta, i posades de nou en qüestió darrerament arran de l’ultimíssima allau de gent procedent d’altres parts del món.

La segona excusa –més que no pas argument- ha consistit a rebutjar aquest debat “perquè no interessa la gent”. La cantarella ha estat habitualment política. És a dir, han estat sempre alguns partits i alguns dirigents els que més hi ha insistit. “El nacionalisme no interessa la gent” o “la independència és una necessitat que atien artificialment els que en pretenen viure” són frases habituals del repertori de les forces polítiques decididament i declarament unionistes. De vegades fins i tot les han fetes servir aquells partit que es justifiquen, precisament i exclusivament, per l’existència d’aquest debat. Dins i fora de Catalunya.

El darrer pretès argument dels unionistes és més recent. Apel·la a la greu irresponsabilitat de l’actitud sobiranista perquè “una Catalunya fora d’Espanya seria també una Catalunya fora d’Europa i exclosa de l’euro”. L’independentisme –fins i tot el catalanisme-, doncs, no serien europeistes, una vocació i una condició que quedarien reservades per als espanyolistes, que com tothom sap, han estat els banderers d’una unió continental des del primer moment en què va quedar Espanya configurada com a “unitat de destí”.

Encara en queden dos més, d’arguments, o excuses. Dos factors dissuasius que han estat argüits exclusivament des del catalanisme. El primer afirma que l’opció independentista no ocupa “la centralitat política”. Aquest “espai central” és el que aspiren a fer seu els partits que tenen vocació de govern. És a dir, aquells que s’alternen en les grans majories que permeten arribar al gran poder. Un espai que exclou “radicalismes”. La segona justificació per no assumir la demanda independentista, en la mateixa línia, posava per davant la “vocació majoritària”. És a dir, la independentista sempre hauria estat una opció que condemnava a l’espai “lateral” i “minoritari”.

Tot això, però, comença a quedar en evidència. No ha estat només la darrera enquesta de Centre d’Estudis d’Opinió qui ho qüestiona, sinó la gran tendència que evidencien tots els sondejos que es van publicant. La independència divideix els catalans, sí, però com qualsevol altra qüestió, des de l’avortament fins a la instal·lació d’Eurovegas. Democràcia vol dir, senzillament, resoldre aquestes diferències de manera civilitzada  amb el joc de les majories. La “cohesió”, a més, queda molt més a la intempèrie pels efectes d’una crisi –com la que patim- que com a conseqüència d’un debat nacional. I més encara quan ha quedat demostrat que una Catalunya sense espoli fiscal seria un país molt més solvent i integrador. No hi ha cap altra qüestió, ara mateix, que interessi més la gent o que sigui capaç de provocar mobilitzacions tan massives. Només cal fer una ullada als temes més seguits en les xarxes socials per adonar-se’n. Contra aquells com Alicia Sánchez-Camacho que insisteixen en l’exclusió de Catalunya de la UE i de l’euro, com a efecte pervers d’un procés d’independència, només cal replicar que això ni ho saben ells, ni ho sap el Papa. I encara a l’inrevés, si Escòcia s’independitzés del Regne Unit, algú s’atreveix a dir que no s’integraria en l’euro quan volgués? Finalment, la “vocació majoritària” dels catalans que volen una Catalunya independent queda reflectida en tots els sondejos d’opinió. I això condemna a la marginalitat, precisament, l’unionisme. I si algú en dubta, només ha de fer una ullada a les darreres convulsions internes i externes del PSC. Els grans tabús comencen a caure. I sense tabús la tribu catalana podrà ser finalment lliure.