Actualitzat el 26/05/2008 a les 10:28h

Amb força freqüència se'ns ha dit que això de la llengua no és més que un accident, una cosa secundària, que no val la pena amoïnar-se per la seva desaparició, que al capdavall no és més que un codi, una cosa neutra i perfectament prescindible. El més curiós, però, és que aquestes afirmacions sempre han estat unidireccionals: els qui les proferien sempre es trobaven instal.lats còmodament en estructures estatals i, o, de poder i per mai de la vida haurien prescindit de la seva llengua, al capdavall la de les institucions a les quals simbiòticament estaven lligats. Es tractava d'afirmacions destinades gairebé sempre als parlants desposseïts de poder i situats respecte a les institucions estatals en posició d'inferioritat i subordinació.

Això precisament era el que es reflectia en un magnífic reportatge d'origen danès, emès fa poc pel Canal 33, titulat «La mort de les llengües». Es calcula que actualment mor una de les 6.500 llengües minoritàries —és a dir, sense un estat que les assumeixi com a pròpies i les defensi adequadament- existents al món. És una qüestió de 'guanyadors' i de 'perdedors'. Els primers, òbviament, ho tenen tot al seu favor: institucions, mitjans de comunicació, ensenyament, prestigi, etc., i són els hereus, per regla general, d'antics imperis i, també, d''imperiets' colonials, aquests darrers anomenats lúcidament i irònicament per l'eminent sociolingüista Lluís Aracil 'imperis parroquials', pel seu abast eminentment 'intern'. Els 'perdedors', per la seva banda, simplement no tenen res, són els desposseïts de la història, fins i tot, en els casos extrems no tenen ni codi escrit, per la qual cosa, un cop desapareguda la seva parla ningú en tindrà constància.

Val a dir, però, que ben sovint, tot i perviure i tenir codi escrit en la pràctica és com si no existissin, ja que des de les instàncies oficials es posa en dubte la seva mateixa existència o, com a mínim, se silencia; és el cas, per exemple, dels kurds, els quals, i amb ells la seva llengua, han estat totalment ignorats per l'Estat turc, que els anomena 'turcs de muntanya'.

Una llengua és molt més que un codi, és una realitat que es transcendeix a ella mateixa. És una manera determinada de veure el món, el lligam amb la terra, la pròpia infantesa; fins i tot cada llengua, en la mida que és 'la' llengua dels respectius parlants, es pot dir que és l'argamassa amb què aquests articulen i construeixen el seu propi món, i on queden retingudes de manera inesborrable les olors i els tactes dels primers anys de l'existència. D'aquí, doncs, l'afecció tenaç mostrada pels membres de pobles oprimits per la seva llengua ancestral, per damunt de qualsevol consideració merament utilitària, i, també, el profund abatiment i desconcert d'aquestes mateixes persones quan inexorablement un Estat aliè, amb tots els seus recursos, ha decidit que feien nosa i ja no podia tolerar més que continuessin al marge, i, per tant, d'una manera més o menys dissimulada segons les situacions, però sempre expeditiva, ha optat per la seva assimilació social i cultural.

L'esmentat documental ens mostrava diversos testimonis del darrer cas. Potser el més colpidor era una dona aborigen australiana que relatava com els nens de la seva ètnia eren arrencats per la força dels braços de les mares i duts a col.legis religiosos, o a llars de famílies blanques a fi de fer tota mena de treballs domèstics, on eren indefectiblement aculturalitzats en un món absolutament aliè per a ells, tot causant-los un trauma del qual mai més es recuperarien i que els feia caure en l'alcoholisme i en la desesperança vital més pregona. Preguntada, aquesta mateixa dona, si abjuraria de la seva llengua a canvi d'obtenir força riqueses materials, respongué fermament que per res del món ho faria, i que renunciar a la llengua seria renunciar a ella mateixa. La llengua és una cosa massa íntima i massa pròpia, a la qual ningú hi renuncia voluntàriament; la seva desaparició sempre implica violència, evident en uns casos i en altres més o menys hàbilment dissimulada pels qui la infligeixen o pels descendents dels qui històricament la van infligir. A més, es considera un bé tan preuat per qui, literalment, 'l'ha mamat', que la prefereix a qualsevol 'comoditat del progrés'. D'aquí el desconcert, a hores d'ara, dels dirigents xinesos, en veure com els tibetans rebutgen el progrés material dut per Beijing a la zona i s'aferren a la cultura pròpia, aparentment molt més endarrerida. Aquest desconcert dels dirigents xinesos és tan gran com la incomprensió de què fan gala, la qual beu directament en les fonts de la Il.lustració i el seu hiperracionalisme, delerós d'esborrar les diferències i relegar els fets històrics. La mateixa incomprensió que els jacobins francesos van mostrat històricament, al propi territori metropolità, anihilant les diferents cultures internes diferents a l'oficial i a les colònies -tant a Madagascar com a Còrsega s'inculcava als infants allò de 'nos ancêtres les gaulois'-, menystenint les cultures dels pobles colonitzats i, posteriorment, creant estats nació absolutament artificials i font de tota mena de conflictes.

No pot ser que continuem amb la mateixa ceguesa que fins ara i indiferents a la desaparició de la immensa riquesa en tots els ordres que significa la diversitat de llengües existent. Per la mateixa raó que protegim determinades espècies animals hauríem de protegir amb la mateixa vehemència les llengües amenaçades d'extinció. I aquí protecció no vol dir de cap manera paternalisme, sinó fomentar-ne l'ús de manera decidida en totes les situacions de la vida quotidiana en el territori que els és propi i fent-ne partícips actius els nouvinguts. Tan sols així ens lliurarem de la pèrdua d'identitat generalitzada en un poti-poti informe i cocacolitzat presidit pel global i omnipresent anglès, el qual, aquest sí, a diferència de la resta de llengües, cada cop està esdevenint un mer codi, asèptic i incapaç de generar la més mínima emoció.