Això dels plens Municipals de Girona, #plegirona pels amics, amenaça en convertir-se en tot un fenòmen sociològic més que polític. Els plens comencen mitja hora abans de l'horari anunciat. Però no dins de la sala consistorial. No. Sino sota les voltes de la Plaça del Vi. A les terrasses dels bars i cafeteries que serveixen de pou de conspiracions: ara seuen els regidors Populars amb els Convergents a "fer un cafè". Ara veus passar als regidors Verds que conversen, amb un excel.lent enquadrament fotogràfic pels reporters de la premsa presents, amb un grup de funcionaris manifestant-se sota el rellotge consistorial. I en un extrem, sis valents decadents instransigents ambivalents i poc recurrents queixadors oficials de tot el que és queixable.

El ple d'avui em resulta avorrit. Un partit de tennis entre jugadors acostumats a guanyar, que a poc a poc es transforma en una partida de ping-pong. I poc més. Fins que l'elegància dels oponents (excepcional i poc crispada aquesta jornada...és d'agraïr) dóna pas a les odes èpiques d'un dia històric: el bonàs de l'Eduard Herrero, el professor Herrero, en representació de la Mesa d'Entitats, presenta la primera moció ciutadana de la història del municipi. És un moment històric. Repeteixo. Mai abans les entitats ciutadanes havien tingut veu directa al Ple Municipal de Girona, #plegirona pels amics. Les respostes a la moció per part dels representants dels grups municipals no va ser tant històrica. I ni molt menys èpica. Aprovació generalitzada del fet, però tothom es volia convertir en pare de la fita històrica. I m'atreviria a dir que la mare era la ciutat. I dic jo: un fill amb tants pares és lleig, perquè o bé la mare ha estat una pendona o els pares uns il.lusos. I admeto que Girona no ha estat mai una esposa fidel. Però tampoc una pendona. Està clar doncs.

Va ser un Ple Municipal, #plegirona pels amics, una mica mogut en el banc dels acusats. Perdó, en el banc del públic volia dir. Ara entren uns depenent del tema. Ara marxen uns altres poc interessats en el tema que es tocarà. Uns criden. D'altres aplaudeixen. Molts piulen. Assessors de partits (encara que algún s'aprofita de les tecnologies audiovisuals: http://www.youtube.com/watch?v=uOgDAXhP-i8), ciutadans llunàtics enganxats al Twitter, replicants i periodistes formen un grup d'assistents amb el cap cot, de cara il.luminada per la llum dels smartphones i tablets, que mantenen una vida públicament secreta a la xarxa. La questió és que sovint es crea més debat a la xarxa que no pas al Ple Municipal, #plegirona pels amics. Tant que alguns regidors, barra regidores, han començat a monitoritzar el que d'ells, barra d'elles, es diu a la xarxa. I a respondre en directe. Tota una mostra de que els polítics, com alguns homes evolucionats, poden fer dues coses al mateix temps: fer que no amb el cap quan parla algú del partit oponent i seguir el Twitter. Crec que serà el summum de la perfecció quan en facin una de tercera: entendre què realment vol la ciutadana del Ple Municipal, #plegirona pels amics.

Alguns esperaven que es tractés la moció sobre la creació del Consell Municial per l'alliberament LGTB (Lèsbic, Gai, Trasnsexual i Bisexual) de Girona. Presentada per la CUP. Retirada per la CUP. Explicada per la CUP. Però una moció d'aquest calibre no pot provocar interés només per veure la cara de la gent d'Unió pronunciant paraules lletges en públic: gai, sexe, lèsbic... Era com quan veiem Mazinger Z a la tele i podiem dir vermells com tomàquets "¡Pechos fuera!" quan l'Afrodita A feia de les seves! Hem de ser més seriosos, coi. Si, oi...? Que per posar-nos vermells ja tenim d'altres temes. A mi em posa vermell la lluita reaccionaria i de posicions extremes entre la CUP i el PPC. Què hi farem. Escoltar de forma reiterada la defensa de punts extrems, allunyats de tota vocació de posar-se d'acord, ruboritza, vull creure, a qualsevol fill de la democràcia. Ara... esperaré emocionat el dia que la regidora Veray cridi al banc oponent: "¡Puños fuera!" mentre des del banc de la CUP s'escolti un "¡Fuego de pecho!"... ai maleïda nostalgia! Espero que mai acabi malament cap Ple Municipal. #plemunicipal pels amics, fins i tot pel Barón Ashler. I no em refereixo a l'amic Jordi Fàbrega. Que consti.