Hem passat del massa al no res. No fa gaire, qui sortia d’una malaltia greu era quasi elevat a la categoria d’heroi. Ara ja no. El meu estimat Rafa López, diputat del PP al Parlament, sobreviu (la seva fortalesa mental i física segur que hi han fet molt, però també que el seu moment final està escrit en un altre full del llibre) quan fa vuit mesos ningú no li donava un dia més. Una alegria. Però quan els digitals se’n feien ressò, els comentaris de la gent palesaven no estar per romanços; criticaven el seu privilegi de poder ser vuit mesos de baixa cobrant el sou, mentre amb la reforma laboral pocs dies d’absència, siguin raonables o no, ja justifiquen un acomiadament en l’empresa privada. La gent que no té res comença a bramar contra la resta, i no distingeix entre en Botín i en Rafa, perquè el temps dels matisos s’ha acabat.

En moments extremats com aquest, és possible, i ho diu el propi César Vidal, furibund enemic de l’independentisme, la definitiva separació de Catalunya. Hi estem d’acord, i com el meu benvolgut Salvador Cardús, crec que el millor seria fer-ho cordialment, no sigui que això d’Europa es pugui redreçar en un futur no gaire llunyà. El temps del rescat (o línia de crèdit a la banca, mitjançant FROB, forçada, maleïda, que ens costarà la sang i afectarà deute i dèficit, poden escollir el nom llarg o el curt) és el temps de la reconversió del projecte europeu, i en el nou marc es poden tornar a numerar els jugadors. És clar que Rajoy, que no toca l'essencial per al país gran, menys encara està en aquests moments per mirar què li convé al petit. Demana la unitat europea quan és incapaç de conrear la d’Espanya. Per tant, ironies del destí, pot formar part del seu llegat la demolició de la carcassa burocràtica espanyola, malversació amb múltiples culpables del potencial estat federal asimètric dissenyat a la Constitució de 1978.

En moments extremosos, que són també moments de pors i incerteses, sempre surten els conciliadors, remers de dues aigües, patètics expolítics de signe suposadament contraposat (però dels grans partits, eh?, dels solidificats a l’inici) que proposen governs de concentració nacional on es pugui esborrar la memòria de la vergonya d’aquests dies de boira. És el que podria convenir més als governants porucs (n’hi ha a quasi totes les formacions polítiques catalanes), continuar jugant a la puta i la ramoneta, no sigui que tingui raó Vidal i se’n vagin a fer punyetes la major part de les seves exportacions. Si hem assassinat les ideologies en la brama dels mercats, per què ens calen els de sempre governant-nos del bracet? Per pagar doble la festa? Mirin, per tal que s’assabentin els que sempre creuen que m’amago, o que no parlo clar, jo, que no volia marxar, així no m’hi vull quedar.