Amb el reclam de “Vine! Fem pedalar Barcelona!” s'engega avui mateix la setmana de la bicicleta a la capital catalana, que durarà no pas una setmana sinó cinc dies, fins al 17. L'organitza l'Ajuntament de la ciutat i inclou des de tallers, classes d'anar amb bici i inspeccions tècniques gratuïtes, fins a passejades i rutes guiades “per millorar els hàbits de seguretat”.

Obrim la porta a la polèmica: des de la instauració dels carrils bici i del servei bicing a Barcelona, hi ha, entre automobilistes, ciclistes i vianants, un intent de culpabilitzar-se els uns als altres pels problemes de convivència que de vegades fa una mica de pena, què voleu que us digui. Als ulls dels habitants de moltes ciutats del nord d'Europa acostumats a fer servir amb tota naturalitat aquest mitjà de transport gairebé des que es va inventar, les nostres baralles deuen ser una mica com una funció de circ.

Encara trobo que, entre automobilistes i ciclistes, hi ha menys polèmica de la que podria haver-hi. Suposo que els que van amb cotxe estan molt acostumats a esquivar bicicletes a la carretera, i motos a Barcelona, i, per tant, ja no ve d'aquí. Però entre bicis i vianants, Déu n'hi do. I, per afegir més brou a l'escudella, hi posaré l'administració: suposo que és seva la brillant idea de posar carrils-bici que passen a tocar de les parades d'autobús, d'allà on baixen, a determinades hores del dia, una bona col·lecció d'avis amb bastó que, tot just posar els peus a terra, es troben enmig del perill sense saber com ni per què, de la mateixa manera que els ciclistes veuen de sobte envaït el seu carril per una massa de gent que els obliga a fer una giragonsa espontània i no menys perillosa, si és que hi són a temps.

Sóc vianant i usuària de bicing, i, per tant, sé el pa que s'hi dóna en tots dos camps. Està molt bé que les bicicletes puguin anar per les voreres amples en el cas de carrers que no tenen carril-bici. Però no s'ha d'oblidar que les voreres, estretes o amples, són originàriament per als vianants, i que ells hi tenen prioritat. Un dia, girant una cantonada a peu, per poc no se'm tira al damunt una bici que venia en sentit contrari. Hi anava una noia que va poder frenar a temps i només em va donar un cop petit. Vaig fer un “uf, quin ensurt!”, i, davant de la meva sorpresa, aquella noia em va esbroncar de mala manera: “Ei, vés amb compte! Potser que vigilis a les cantonades!” Em vaig quedar tan sorpresa que, quan finalment vaig reaccionar, ella ja havia marxat. Em va quedar clar, però, que havia arribat un moment en què els vianants ja no podem badar per les voreres, ni córrer massa ni res... els vianants hem de mirar amb quatre ulls el terra que trepitgem i vigilar amb els perills que ens sotgen a cada cantonada, perquè, si se'ns llencen al damunt i ens fan mal, la culpa serà nostra.

Hi ha també la falta de civisme de ciclistes envers altres ciclistes: em refereixo, per exemple, als que es prenen els carrils com els sembla, i van en sentit contrari al previst segons unes fletxes que els ho indiquen clarament. N'hi ha força que fan això, sobretot a la Diagonal. Potser es tracta d'una nova moda antisistema que queda molt “guai” i et dóna una originalitat especial. Potser és que jo no estic à la page.

I, finalment, hi ha els vianants que no caminen, ni baden, ni corren, ni recorden tan sols per què han sortit de casa i on van, perquè tenen un sol objectiu a la vida: clamar contra les bicicletes cada vegada que en veuen passar una per la vorera, encara que els que les condueixen vagin amb molt de compte de no molestar ningú. Una manera de matar el temps com una altra, ves.