Actualitzat el 28/04/2008 a les 22:20h

Fa unes setmanes vaig emplenar la sol·licitud de preinscripció escolar del meu fill de tres anys, amb preferència en primera instància per una escola pública molt propera al domicili familiar i, en segona, per una escola concertada (també molt propera).

Sembla ser que, a priori, el nen ha estat tocat per la sort d’un sorteig efectuat el 15 d’abril per decidir -en cas d’empat en el barem de punts- quins preinscrits poden entrar o no a l’escola desitjada. La qual cosa no significa que vegi massa clar el sistema de barem adoptat, especialment a Vic.

En el model oficial de sol·licitud de preinscripció hi consta, com a al·legat per obtenir 30 punts, el criteri de proximitat del domicili familiar al centre escollit. Però en el el cas de Vic això no es té present per culpa de l’anacronisme de considerar la ciutat com un únic districte amb la mateixa puntuació de barem, tan si el nen viu a 20 metres de l’escola com a si viu a l’altra punta de la ciutat, a tres quilòmetres.

Amb el benentès que abono l’escolarització d’alumnes que ja tenen germans en el centre sol·licitat, la distribució racional de fills d’immigrants en diferents centres escolars per evitar guetos-dependència (amb dret familiar a impugnar l’adjudicació en cas de llunyania extrema del domicili), i el repartiment d’alumnes amb educació especial, semblaria raonable que també es tingués en compte la proximitat real com a factor corrector determinant per a la integració dels infants en el seu entorn, seguint el procés de socialització infantil iniciat a les escoles bressol del barri, on els pàrvuls fan les seves primeres amistats. Sense oblidar els beneficis d’anar a peu a l’escola, una activitat promoguda pels sociòlegs, pedagogs i ecòlegs  moderns.

Estudiar en un col·legi proper al domicili afavoreix –si s’escau- la possibilitat de poder dinar a casa (de vegades també el lloc de treball del tutor o tutora) i exclou despeses no desitjades; facilita el contacte immediat amb l’escola en cas de malaltia o urgència; no hi ha dependència d’un vehicle (no tothom en té, ni tampoc carnet de conduir); no hi ha despeses addicionals ocasionades pel trasllat en autobús a una àrea de la ciutat massa allunyada; i no es perd tant de temps per gestionar una escolarització que dispersa el nen i fa anar la família de corcoll.

A més d’apostar per millorar l’oferta en quantitat i qualitat de places escolars, ha arribat el moment de liquidar el concepte de Vic com a districte únic i repartir la ciutat en diverses àrees escolars, per equilibrar –dintre el possible- els desitjos i les necessitats de les famílies i evitar el desarrelament dels més petits.