El ciutadà Gregory Lee Johnson no estava satisfet amb Reagan ni amb el “tinglado” polític i empresarial que governava els Estats Units l’any 1984. A finals d’agost el Partit Republicà celebrava a Dallas la tradicional convenció per escollir candidat a les eleccions del novembre següent i el senyor Johnson va decidir acostar-s’hi i poder així mostrar a la vora dels delegats el seu malestar perquè les coses no es feien més a la seva manera. En acabar una de les manifestacions, que havia reunit unes cent persones davant l’Ajuntament de Dallas, el senyor Johnson va desenrotllar una bandera americana, la va ruixar amb querosè i va calar-hi foc. Mentre la bandera cremava alguns dels ciutadans compromesos feien mofa d’Amèrica i de la bandera en forma de cantarella (“America, the red, white and blue, we spit on you”). Un tribunal texà va condemnar Johnson a un any de presó i a una multa de 2.000 dòlars per “ultratge a un objecte venerat”, un delicte estatal.

El cas va arribar finalment al Tribunal Suprem dels Estats Units l’any 1989, que per 5 vots a 4 va anular la condemna per considerar-la contrària a la primera esmena de la Constitució, que garanteix que el govern no farà lleis que encotillin la llibertat d’expressió. El tribunal va considerar que cremar la bandera es podia considerar una “activitat expressiva” i que Texas no havia al·legat cap interès per justificar la condemna que no estigués relacionat amb la supressió de determinades expressions (és a dir, si la crema de la bandera hagués posat en perill la vida o la propietat d’algú o hagués alterat l’ordre públic, la primera esmena no seria obstacle al càstig del ciutadà responsable). El govern, va concloure el tribunal, no pot prohibir l’expressió (verbal o no verbal) d’una idea simplement perquè la societat consideri que la idea és ofensiva o radicalment equivocada.

Sembla que la setmana vinent el Congrés espanyol ha de debatre si prohibir xiulades a l’himne nacional als camps de futbol. Fa unes setmanes ja vam assistir a un dels periòdics episodis de discussió mediàtica sobre el drama d’aquest gent que va al camp de futbol i xiulen himnes i caps d’estat. Tinc curiositat per veure què diuen uns i altres i quin pes donen els nostres polítics als diferents arguments que els nord-americans van sospesar ara fa 23 anys.