Actualitzat el 31/01/2008 a les 21:36h

Situacions de desànim i manca de fe

Una situació d'aquesta setmana: anava a veure uns avis que s'estan tancats a casa, una casa tota nova, que encara no deu tenir ni dos anys, de tantes com se'n fan al nostre voltant. Al garatge, me'l van ensenyar, un cotxe de gamma alta -repeteixo, de gamma alta- nou i, com qui diu, per estrenar. Semblava que ho tenien tot, però no. Els faltava tot, perquè no eren feliços. En les seves paraules només hi havia lamentacions: que si hauria pogut ser d'una altra manera, abans la gent s'estimava més, abans la família vivia més unida, si jo tingués uns quants milions més, abans, abans, abans..., si no fos..., la sabem, aquesta cançó.

I en canvi, no s'adonaven que viuen en un país com el nostre, on la gent té tot el dret a la vida, a ser curats i ser cuidats fins a l'extrem de la pròpia existència, on no ens adonem que, si la família no ha estat el que hauríem volgut que hagués estat, en canvi, continuem tenint bona part dels nostres al voltant, que cuiden de nosaltres, que ens estimen, que es preocupen.

Oi més quan a la casa hi ha gent jove, que encara s'ha d'obrir pas a la seva vida, que està en procés d'estudis, que ha de viure engrescada i motivada per buscar el millor per a ells i per als seus, perquè la vida, avui, és molt llarga; el món dóna moltes voltes i després d'una pujada, ve una baixada; després d'una temporada de vaques grasses, en vénen de magres.

En definitiva, no sabem què tenim, i no sabem donar-ne gràcies a Déu.

Cal mirar endavant, perquè el futur, el temps, és d'aquells que se'l busquen i se'l demanen. El destí ens el fem cadascú amb la nostra vida i el nostre treball.

A més que tots estem destinats a la Salvació, perquè Déu ho vol així, però moltes vegades som nosaltres els qui no ens volem salvar i volem viure com a condemnats. És aquesta la sensació que vaig tenir en visitar aquella casa.

Perquè el que és inevitable és que una situació i una espiral d'aquest estil no té solució: si caus en l'espiral del desànim i de la lamentació és com si volguessis avançar però mirant enrere, aleshores segur que s'acaba caient.

Una situació com la que acabo de descriure està marcada per una gran manca de fe, i com a manca de fe, també manca d'esperança, tot es va enfosquint i no hi ha possibilitat d'ensortir-nos-en. Evidentment, la pràctica eucarística d'aquella família era nul·la i, si alguna vegada havien tingut fe, ara es queda en quatre costums un tant supersticiosos que no porten enlloc.

Com pot ser que persones grans, avis i àvies, que en la seva joventut havien estat formats en la fe i en la pràctica eclesial, ara resulta que no vénen mai a missa ni tan sols ho troben a faltar? No ho podré entendre mai!

Només si ara veig que viuen en un infern, perquè per a ells la vida no té sentit, no saben què hi fan en aquest món i tot ho veuen gris i desesperant.

Jesucrist ens continua cridant
   
En efecte, Jesús passa al nostre costat avui, en aquests començaments d'any, i em diu, em crida: 'Ei, que el Regne del Cel és a prop: no t'adormis, no et desanimis, no t'arronsis, deixa la rutina, deixa el teu estil de vida gris i segueix-me, perquè jo et faré pescador d'homes'.

M'ho diu a mi, a cadascú dels que avui hem rebut l'Evangeli, si no estàvem massa despistats. A mi em continua dient: 'posa en pràctica el teu baptisme, viu la teva fe i mira de viure-la amb el màxim d'intensitat, no posant excuses de mal pagador o deixant-ho tot per al dia de demà, o per a una situació límit. Al contrari: no miris enrere,
no pensis en el que hauria pogut ser d'una altra manera; no et torturis ni t'amarguis pensant que les coses podrien haver estat diferents, podrien haver passat altrament, perquè tot això ja és història, ja és passat; cal mirar endavant.

I què li responc, jo a Jesús?

Imaginem-nos que Pere i Andreu, Jaume i Joan li haguessin dit:
no, és que nosaltres tenim molta feina aquí, és que estem molt ocupats,
és que el meu pare Zebedeu no sé com s'ho faria sense nosaltres;
és que ja som grans, o no som res, no hem fet estudis, ni tenim cap especialització, no som gent considerada socialment, no tinc diners, no sé fer res, tinc un passat fosc, turbolent...

I Jesús em continuaria mirant i dient: 'Escolta, deixa-ho tot i segueix-me i et faré pescador d'homes!'

Així, quina excusa posaré jo, avui, al Senyor, si el Regne del Cel és a prop?

Doncs a mi em toca viure aquest Regne de Déu que ja ha estat sembrat en el meu interior des del baptisme i em miraré el futur amb il·lusió i alegria, perquè segur que  Déu m'hi té reservades moltes sorpreses que només seran per a mi si sóc en el lloc adequat en el moment precís.

Estimats, davant de la crida del Senyor, doncs: quines grisors, desànims, manques de fe, d'esperança i de caritat haig de deixar enrere en la meva vida? Perquè la grisor és una prova que el diable està instal·lat en la meva vida i no em deixa seguir Jesucrist, per desànim i manca d'esperança. Quines actituds d'esperança, de fe, de vida d'Església haig d'adoptar sense més dilacions, sense deixar passar més el temps? Perquè l'alegria és un fruit de l'acció de l'Esperit Sant en mi, que transforma la meva vida, sin prisa pero sin pausa.

Només aquell que respon amb alegria i despreniment a la crida del Senyor és digne d'estar al seu costat, ara i per sempre.