Actualitzat el 23/12/2005 a les 23:50h

Com tothom sap tres nois, dos de 18 anys i un menor, van cremar -sí, cremar, tal com sona- una infelíç indigent que dormia arrecerada dins el recinte d'un caixer automàtic a Barcelona. La van ruixar amb un líquid inflamable i després d'apallissar-la li van calar foc, fins que va morir a resultes de cremades en un 80% del cos.

Aquest sadisme i aquesta violència gratuïtra resulten realment esfereïdors. Molts conciutadans encara no s'ho acaben de creure, i el que més els sorprèn és que es tracti de nois aparentment «normals» i que no provinguin de famílies desestructurades i barris considerats marginals. Això no hi cap en els seus esquemes. Precisament això és el que causa més desasossegament, i fa que es preguntin -ens preguntem- què està passant. La mateixa pregunta que es feien les famílies de classe mitjana americanes quan van descobrir que els seus nois es podien comportar com uns salvatges assassins, tal com es va demostrar amb els fets de My Lai, aquell poblet vietnamita que ressultà arrasat pels soldats americans després de massacrar-ne tota la població.

Perquè, és clar, el ciutadà «normal» i integrat al sistema sempre atribueix als «altres», als que «se situen al marge» totes les malifetes, però no pot concenbre de cap manera que nois com els seus propis fills, amb la mateixa aparença i el mateix itinerari vital puguin fer determinades atrocitats. Això no ho pot pair, i per això no s'ha organitzat cap manifestació de rebuig, ja que comportaria reconèixer implícitament el que no volem acceptar: que la responsabilitat en darrera instància és nostra, de tots plegats, encegats com estem pel consumisme i per aconseguir l'èxit social, en una lluita despietada on tan sols s'imposen els més forts. Això precisament és el que han mamat i captat els joves causants d'aquesta tragèdia, que no s'han vist constrenyits per cap norma moral, ja que estan farts de veure que aquestes només són considerades un destorb i pròpies de pusilànimes. I per a major escarni aquests fets han passat als voltants de Nadal, amb la qual cosa de retruc encara s'ha posat més en evidència la manca d'efectivitat del suposat missatge nadalenc de fraternitat i bona voluntat, que emmascara el consumisme més bestial que puguem imaginar.

En definitiva, aquest crim ens ha deixat estupefactes i amb un regust amarg, provinent d'un soterrat sentiment de culpabilitat indefinida provocat per tantes renúncies com hem hagut de fer en pro del materialisme i el «campi qui pugui». Un regust que es combina amb l'aparició d'una suor freda en constatar que davant nostre, a les nostres llars i a les nostres escoles, podem tenir monstres semblants als causants d'aquest crim, aparentment «normals» però amb un menyspreu absolut, al més pur estil nazi, cap als «éssers inferiors», que per a ells únicament fan nosa i no mereixen viure.

Quina societat tan malalta, la que produeix aquests joves! Quina pena, senyors; i quina nàusea més profunda...