Actualitzat el 17/12/2007 a les 09:00h

Les terres al sud de la línia Biar-Busot conformen una realitat pròpia dins el País Valencià, amb una personalitat que es remunta als temps del repoblament, fet amb una gran aportació de població de parla catalanooriental. És una realitat que xoca amb certes mentalitats de València ciutat, que no veuen més enllà del Camí de Trànsits i que es mouen en uns paràmetres totalment regionalistes i provincians. No cal dir que l´AVL (Acadèmia Valenciana de la Llengua), en optar per un dialectalisme estèril, va en aquesta direcció.

Des d’aquestes terres és, precisament, des d’on més sentit té reivindicar l´opció d’una llengua estàndard global per a tots els països de parla catalana, sense fer plantejaments secessionistes respecte al País Valencià, però sí deixant ben clara l'adscripció a una cultura i a una llengua que no s'acaba al riu de la Sènia. Una llengua que també és patrimoni de l'Horta d´Oriola, terra de frontera amb pregones arrels catalanes sota la capa d´una presumpta “murcianitat”, basada en una visió superficial i tòpica —en la qual fins i tot hi arribà a caure el mestre Fuster.

El “Con Sud” del nostre domini lingüístic —de fet, l'antiga Governació d'Oriola— no és, però, un cas únic de menyspreu vers la parla autòctona i de fragilitat lingüística; malauradament té molts punts en comú amb la Franja de Ponent, emplaçada també en primera línia fronterera. Així, a l'Horta d'Oriola i al Cinca Mitjà el català persistí fins a l´Edat Moderna, però degut als canvis poblacionals, per les repoblacions agrícoles, en un cas, i pels esdeveniments bèl·lics, en un altre, es va perdre.

Tot i això, cal dir que en àmbdues comarques hi ha minories conscienciades que saben perfectament quina és la seva realitat i la seva llengua històrica, de la reintrodució de la qual no hem de perdre mai l´esperança. Una esperança alimentada per la resistència tenaç i constant que, per preservar la identitat pròpia, es du a terme des de les comarques de frontera veïnes i que ja comença a donar fruits.