Actualitzat el 24/12/2005 a les 01:54h

Albert Einstein, potser el més gran físic del segle XX, tenia frases colpidores que s'han convertit en lemes, com aquella de «Jo només vull conèixer els pensaments de Déu», o bé aquella altra de «Déu no juga als daus», a la qual Niels Bohr, un físic coetani seu li respongué: «Qui és vostè per dir-li a Déu allò que ha de fer?».

Niels Bohr era de tradició cristiana protestant i Albert Einstein de tradició jueva. Ell, a més, s'escapà de la persecució nazi a Alemanya i va ajudar els nord-americans a aconseguir la bomba atòmica a partir de l'energia nuclear. Tots dos, però, tenien la seva experiència i la seva idea de Déu, com veiem. No obstant, Déu és un i no un altre, i en aquest petit diàleg ja s'entreveia que hi havia conceptes que no lligaven.

Per comprendre-ho millor ens hem de situar dins la idea que els científics veritables, aquells que són realment savis, només fan que conèixer la intimitat de la matèria i de la realitat. Ells descobreixen aquesta realitat tan amagada i la tradueixen en fórmules químiques, en energia, en temps, en espai. Però és que els científics de veritat, quan aixequen la vista de l'objecte del seu estudi l'alcen vers Déu i s'admiren del que Déu ha creat i és com si diguessin: «Oh Senyor, quina meravella! Quin ordre tan perfecte! Quina grandesa! Tot ho has pensat des d'un inici i ho has posat aquí, a dins d'un àtom, a dins d'una mol·lècula perquè jo ho descobrís, perquè jo ho conegués, perquè ho comuniqués i perquè, més enllà, et lloés, et donés gràcies i proclamés que tu ets gran. Senyor, jo només vull conèixer els teus pensaments impresos en el cor de la matèria!». I així fan els científics de veritat.

D'altres, que no van tan a fons, s'acaben creient que ells saben i coneixen a la perfecció tot el que existeix i el perquè de tot plegat, però no veuen més enllà dels seus ulls i no saben veure la transcendència i la veritable profunditat de l'existència i de la vida.

Per això, Niels Bohr li replica a Einstein «Qui sou vós, per dir-li a Déu el que ha de fer?». Perquè el veritable científic només s'adona que Déu és molt més gran que els seus pensaments, que les seves idees, que el seu coneixement, i que és Déu mateix qui ens ha posat el misteri del món al davant perquè el descobrim, el coneixem i l'investiguem, cada dia amb més profunditat i amb més intensitat.

La temptació de conèixer massa Déu

A voltes pensem que coneixem massa Déu i li demanem que respongui a la nostra manera a les nostres preguntes, als nostres interrogants existencials, als nostres problemes. És el que en diem un Déu tapaforats, que ha de resoldre els problemes de la nostra vida. Però no és així.

És aleshores quan li diem a Déu «per què permets el mal?», perquè pensem que el nostre Déu no hauria de permetre la injustícia, el mal o el sofriment; de fet tenim una idea de Déu totipotent que se sobreposa a la vida i a la llibertat humanes. O bé li diem, «per què permets la mort dels innocents?», quan li demanem que aturi les guerres, que no permeti els accidents de circulació o la malaltia. O bé li diem que és injust perquè hem perdut un ésser estimat, massa jove, massa estimat, massa proper, per separar-nos-en de cop i de sobte.

Un Déu que ens sorprèn

Però Déu va molt més enllà de tapar les nostres necessitats més immediates i les nostres mancances humanes. Déu ens ha creat lliures, amb tot el que de bo i de dolent comporta la llibertat i respecta aquesta llibertat fins a l'extrem, la respecta fins i tot per acceptar que el seu Fill morís a la creu i no s'interposa per estalviar-li ni el sofriment ni la mort.

El Déu de Jesucrist és el Déu dels cristians i per això ens sorprèn, perquè Jesucrist ens sorprèn, perquè a Déu mai no l'arribem a conèixer del tot, a l'igual que a una persona mai no l'arribem a conèixer del tot i li respectem la seva llibertat perquè s'expressi i es relacioni amb nosaltres com li vingui de gust.

Amb el Déu personal de Jesucrist ens passa el mateix: hem de deixar que sigui tal com és, alhora que ens relacionem amb ell també tal com és. Per això hem de deixar que ens sorprengui contínuament, per acceptar-lo en la seva identitat, de la mateixa manera que Déu ens accepta en la nostra mateixa identitat, perquè ha estat, de fet, ell qui ens ha creat com som.

Ens cal, doncs, fer el pas adequat per conèixer Déu: deixar-lo expressar-se, deixar-nos sorprendre per ell. Ara que celebrarem la seva Encarnació en el Jesús de Betlem, per aquest Nadal, ens deixarem sorprendre no per un Déu totpoderós i suprem, sinó per un Déu feble, fràgil, que se sotmet a la nostra naturalesa i que, fent-ho, la salva, la redimeix i l'omple de sentit.

Felicitats per a tots, en aquest Advent de la Divinitat que ve a trobar-nos aquest Nadal!