La història del Premi d'Honor de les Lletres catalanes ha volgut que només tres dones l'hagin guanyat en els seus 43 anys de vida. La contundència de la dada és terrible, fa esgarrifar. I no volem que una dada així, tan crua i tan real, ens estigui explicant que un reconeixement d'aquesta alçada, el màxim guardó al qual pot optar una persona que ha contribuït a farcir la vida literària o científica del català, només hagi destacat tres dones amb la suficient rellevància social, intel·lectual i vital com per merèixer-lo.

Sabem prou bé que aquests tres noms no expliquen pas això, sinó que expliquen una anomalia històrica que no ha sabut premiar l'excel·lència de totes les dones que han treballat per la vivesa de la llengua catalana, que l'han fet digna, que l'han fet rica. Tantes i tantes dones que van gosar ser-hi i que han fet la nostra cultura tal com és. Però la realitat diu que només hi ha tres dones en la llista d'honor: Mercè Rodoreda, Teresa Pàmies i Montserrat Abelló. Totes elles exemples d'actitud, de valentia i de compromís amb la seva condició de dones lliures en un món manat i pensat pels homes. La recent mort de Teresa Pàmies ha deixat el nom de Montserrat Abelló, la degana dels poetes catalans, com a únic estendard viu d'aquesta llista tan minsa. Una dona amb una personalitat que encara fa més gran l’escriptora, amb 94 anys acabats de fer.

Aquest dissabte, per primera vegada, la Montserrat Abelló va ser a Granollers. Tan menuda, i tan enorme a la vegada, va ser-hi per presentar el seu darrer llibre i va donar una lliçó de poesia, però també d'escalf, d'humanitat i de saviesa. De mestratge. El seu somriure va ser l'exemple d'una manera de ser, l'aixopluc d'una vetllada plena de mots, de vitalitat i de versos que va cloure el magnífic recital de cinc poetes carregades de raons. La gran nit d'aquest dissabte ens haurà ensenyat moltes coses, de ben segur. Però mai oblidarem la millor de les lliçons, aquella que ens diu que el futur sabrà reparar les anomalies, que sabrà posar els noms a les llistes, que sabrà dignificar la llengua d'un poble, però també les seves persones.