Aquesta setmana, TV3 va emetre un capítol del seu “30 minuts” dedicat a la falta de vocacions sacerdotals que hi ha actualment. El programa dividia perfectament el món capellanesc entre els progressistes i els de moral estricta -per dir-ne d'alguna manera- i ens presentava la sorprenent paradoxa de trobar-se els primers entre els més grans -els de la fornada del Concili Vaticà II-, i els segons entre els més joves -provinents molts de l'entorn de l'Opus Dei.

Al marge de creure o no en el Més Enllà, el reportatge de seguida em va fer pensar en tres persones molt concretes relacionades amb la comarca, que conec i que valen un imperi: mossèn Josep Castanyé -rector de Cantonigròs-, mossèn Josep Isern -del santuari del Far- i mossèn Antoni Pladevall -de Sant Quirze Safaja, originari de Taradell i eminent historiador. Perdoneu-me per les omissions, segur que n'hi ha més, com aquests, a la comarca, però aquests són els que jo conec.

Dels altres, no us en citaré cap. Ni en sé noms ni m'interessen gaire. Només us puc dir que a la seva cara es llegeix l'herència d'un món intransigent amb ells mateixos que pretenen encomanar als altres. Quan els sento parlar, em fan pensar directament en les dutxes fredes. Són gent que sempre acostuma a parlar de tancar-se en un mateix, d'autocensurar-se, d'autocontrolar-se. De portes enfora, però, “són gent normal” -això diuen- i fan per barrejar-se amb els joves i acaben portant-los a fer exercicis espirituals per veure qui capten per dur-lo un dia a ser com ells. L'ambient que es respira al voltant d'aquest sector capellanesc és, perdoneu-me, el de la repressió més profunda, que penso que és la que deuen patir ells mateixos i que deu fer que realment ho passin malament, si necessiten tant això de l'autocensura i de l'autocontrol, tant que no veuen res més, ni tan sols que el món es mou i que avança; i que, si continuem així, no anirem enlloc.

L'altre sector, el dels tres que us esmentava -Castanyé, Isern, Pladevall- és l'extrem contrari. Ells miren cap enfora i parlen simplement d'estimar els altres -principi bàsic del cristianisme, em sembla. Les seves mirades destil•len saviesa, coneixement i bondat. Coneixen al mil•límetre un entorn que saben necessitat de comprensió, i no de més càstigs dels que ja imposa la vida. Respecten la llibertat individual. Ajuden. Prediquen amb l'exemple.

Del Vaticà ja no en parlo. Fa feliços els uns i exaspera els altres. Confio que el dia que la cúria romana es quedi sense capellans entengui que ha de canviar el xip si vol continuar existint. Però serà segurament quan ja no en quedi res, d'aquell concili. Així de trist.