Un any més. I ja en van trenta-un. El Festival de Jazz fa temps que s'ha consolidat com un dels esdeveniments anuals més importants de la ciutat. I Terrassa ha acabat convertint-se en "el cor del jazz de Catalunya". És així com va expressar-ho Xavier Manau, el trombonista de La Vella Dixieland, el dia de la presentació. Hi coincideixo plenament. Potser no és el festival amb més pressupost i no sempre pot portar les figures més rellevants del panorama internacional, però ha creat un model d'organització i de funcionament que és el fonament de totes les seves virtuts i allò que fa possible el miracle any rere any (i més ara, en moments de greus restriccions en tots els àmbits). I sempre amb un cartell de qualitat, plenament competitiu i que permet, a més, la projecció de les joves promeses.

Com és ben sabut, al darrere del festival hi ha Jazz Terrassa i, en definitiva, el Club de Jazz d'Amics de les Arts i Joventuts Musicals. Ja fa 50 anys llargs que una colla de pioners locals, alguns d'ells encara en actiu, es van deixar encomanar pels ritmes d'aquesta música que molts especialistes consideren ja com la més característica del segle XX. I és la passió i el voluntarisme d'aquesta gent, i de tots els qui han anat venint, el que fa que siguem on som.

El darrere del Festival de Jazz de Terrassa, a diferència dels festivals de molts altres llocs, no hi ha una empresa dedicada professionalment a organitzar aquesta mena d'actes amb la intenció de guanyar-s’hi uns calerons. Fixeu-vos, per exemple, en el de Barcelona: concerts cars, la majoria dels quals en auditoris de música i no pas en els típics locals de jazz, i amb molt pocs actes populars al carrer. El model terrassenc és just al contrari: un espai de culte –la Nova Jazz Cava– com a escenari preferent i un pes específic importantíssim per als concerts gratuïts al carrer. I tot plegat amb el colofó d'un Picnic Jazz, que ja ha esdevingut un autèntic fenomen social que deixa embadalida la gent que ve de fora i que és digne d'estudi a les facultats de sociologia d'arreu del món.

La virtut és aquesta: no és una empresa la que se n'ocupa sinó la bona predisposició i la feina desinteressada d'un bon nombre de persones, amb molta empenta, que sap moure's per obtenir el suport institucional, els patrocinadors privats necessaris i la participació de músics de primera línia. Estic segur que si l'organitzador fos directament una de les institucions col·laboradores el festival ja no existiria. Les retallades se l'haurien cruspit. És el que ha passat, de fet, en altres ciutats. I si se n'ocupés una empresa privada, ja podríem oblidar-nos de picnics o dels magnífics concerts del dissabte a la Plaça Vella i del diumenge a la Plaça de Catalunya. I són aquests actes, bàsicament, els que fan que el Festival de Jazz de Terrassa sigui per damunt de tot un acte cívic i ciutadà de primera magnitud i que el cor del jazz de Catalunya continuï bategant amb força. I per molts anys!