Fa mesos que explica que vol marxar, que té un cunyat que li pot trobar un treball ben pagat i aquí no troba res. Encara té l'esperança de quedar-se, allà no hi té res, i a la maleta només hi pot posar un grapat d'euros, un curset d'idioma de dos mesos i la necessitat imperiosa de trobar feina. A Terrassa, hi deixarà una dona a l'atur, una filla a la guarderia i una hipoteca del temps de la bombolla.

El José té el graduat escolar, un FP1 en electrònica  i molta experiència en la construcció. Cada dia es llevava molt d'hora per treballar moltes hores per un sou considerable, entre 3.200 i 4.500. Tenia casa, cotxe, tele i mòbil en conseqüència. Encara no s'ha fet a la idea que mai més tornarà a cobrar aquestes xifres.

Somia que les coses li aniran bé: trobarà feina, s'emportarà dona i filla, i podran vendre la casa sense perdre diners. No s'atreveix a pensar en negatiu, però tampoc demana tant. Ell és un obrer, vol treballar i guanyar prou per pujar una família i poder-se permetre algun caprici de tant en tant. Mantenir el nivell de vida que ha tingut fins ara.

És una història més de la nova immigració, de tota una generació que es veu mancada d'oportunitats aquí i marxa cap a Europa a la recerca de treball. El mateix que varen fer els seus pares fa trenta anys, o el mateix que va empènyer tants estrangers cap al nostre país. Molts no saben exactament cap a on van, què es trobaran o quan tornaran. I els qui ens quedem aquí perquè encara hi tenim alguna feineta només podem desitjar-los un bon viatge i que tornin amb les butxaques plenes.