Actualitzat el 18/02/2012 a les 00:01h
D'Atenes a l'IES Lluís Vives
Quan vaig sentir a la ràdio del cotxe quines van ser les mesures d’urgència del govern grec perquè els números li permetessin entrar a forma part de l’euro, gairebé em salto un semàfor en vermell al passeig de Gràcia de Barcelona. En Francesc Sanuy, antic conseller de la Generalitat i home de pocs pèls a la llengua, va explicar com un assessor de Goldman Sachs va dir, entre d'altres coses, al govern conservador de Karamanlis que legalitzessin la prostitució per fer pujar estratosfèricament el PIB. Clar que després de fer pujar el PIB sobre el paper ningú es va dedicar a recollir impostos a les senyores de moral distreta, que diu la senyora Rius. Per cert, l’home de Goldman Sachs era un tal Mario Draghi, actual president del Banc Central Europeu. Ningú, llavors ni ara, va parar atenció al frau fiscal grec, encara més gran, si hi cap, que l’espanyol (on el 75% es concentra en les grans empreses i les grans fortunes).
La setmana passada, Atenes s’encenia i s’ocupaven edificis públics mentre el parlament aprovava una nova bateria de mesures draconianes (no sabem si la paraula realment ve de Draghi) imposades per la UE de Merkozy. Unes mesures de desballestament grec que segurament s’emportarà per endavant a bona part de la ciutadania grega per més d’una dècada.
Europa, com tothom, va mirar cap a una altra banda davant el mal fer del govern grec en l’època de la disbauxa financera i de la utopia de la fi de la història en l’escenari del creixement econòmic perpetu. Llavors, no cal oblidar-ho, el grec, era un mercat gairebé monopolitzat per la fàbrica alemanya, de les últimes fàbriques europees que no han estat arrasades pel mercat laboral del vol d’arròs xinès. Ara, però, que els bancs alemanys es poden pinçar els dits amb el deute grec, cal, per damunt de tot, salvaguardar el pagament d’aquest deute per part d’Atenes.
La cara amable del capital dels feliços anys d’inicis del segle XXI, s’ha de treure la careta del carnaval i posar-se el passamuntanyes dels antidisturbis per fer passar pel boc gros la imposició dels interessos financers i dels consensos socials conquerits durant el segle XX a Europa.
Són temps de colpismes financers, fent caure governs democràticament elegits i imposant-se d’altres amb ministres i caps de governs de Goldman Sachs i similars; de reformes laborals també imposades i de càrregues policials, no per mantenir l’ordre sinó per imposar un nou ordre, ja sigui pegant i detenint herois nacionals grecs com Manolis Glezios o adolescents de l’IES Lluís Vives de València que es queixen contra les retallades que els ha deixat sense calefacció ni paper de WC.
La setmana passada, Atenes s’encenia i s’ocupaven edificis públics mentre el parlament aprovava una nova bateria de mesures draconianes (no sabem si la paraula realment ve de Draghi) imposades per la UE de Merkozy. Unes mesures de desballestament grec que segurament s’emportarà per endavant a bona part de la ciutadania grega per més d’una dècada.
Europa, com tothom, va mirar cap a una altra banda davant el mal fer del govern grec en l’època de la disbauxa financera i de la utopia de la fi de la història en l’escenari del creixement econòmic perpetu. Llavors, no cal oblidar-ho, el grec, era un mercat gairebé monopolitzat per la fàbrica alemanya, de les últimes fàbriques europees que no han estat arrasades pel mercat laboral del vol d’arròs xinès. Ara, però, que els bancs alemanys es poden pinçar els dits amb el deute grec, cal, per damunt de tot, salvaguardar el pagament d’aquest deute per part d’Atenes.
La cara amable del capital dels feliços anys d’inicis del segle XXI, s’ha de treure la careta del carnaval i posar-se el passamuntanyes dels antidisturbis per fer passar pel boc gros la imposició dels interessos financers i dels consensos socials conquerits durant el segle XX a Europa.
Són temps de colpismes financers, fent caure governs democràticament elegits i imposant-se d’altres amb ministres i caps de governs de Goldman Sachs i similars; de reformes laborals també imposades i de càrregues policials, no per mantenir l’ordre sinó per imposar un nou ordre, ja sigui pegant i detenint herois nacionals grecs com Manolis Glezios o adolescents de l’IES Lluís Vives de València que es queixen contra les retallades que els ha deixat sense calefacció ni paper de WC.
Navega per les etiquetes
crisiCOMENTARIS
+0
-0
AMG, 20/02/2012 a les 14:16
Fins fa quatre dies, tant respecte Grècia com respecte Espanya, i en part Itàlia però també USA, els qui desconfiàvem total i absolutament del principi "modern" segons el qual és possible una economia global en la qual hi han economies productives semi - esclavistes, en el sentit més clàssic de la ciència econòmica, que conviuen amb profit mutu i competitivitat amb economies sumptuàries improductives, també en el sentit més clàssic de la ciència econòmica, hem estat titllats de primitius i elementals pels neo - socialistes subjectes d'abducció pels doctrinaris neo - liberals.
Igualment respecte la UE, però especialment Alemanya, els qui recordem sempre l'antiga Llei de Say segons la qual no hi ha economia productiva sense una demanda solvent, els neo - liberals ens miraven i ens miren encara com uns ximplets tiranosaures que espatllàvem i espatllem la festa permanent i eterna de la casa d'apostes trucades de l'economia global.
A la fi però resulta inqüestionable que tot el que passa ara a la UE era d'esperar per a pensadors tan antics i elementals com Smith, Malthus o Ricardo, perquè les fal·làcies monetaristes en els seus excessos s'han amagat sense èxit darrera la innovació tecnològica, el turisme, els mercats i les deslocalitzacions, instruments dinàmics certs però insuficients, quan no agreujadors, per redimir les economies sumptuàries i especulatives de tal naturaleses parasitàries des del punt de vista de l'economia productiva, i ara som presa fàcil de tota classe de pirateries financeres i polítiques.
Quan tots els abusos especulatius per al control de les matèries primeres i els mercats foren infligits a Sud-Amèrica i a l'Àsia, els europeus des de l'auto-complaença renunciarem a la comprensió crítica i solidària, seguirem els doctrinaris de les finances, i enterrarem la lluita de classes que efectivament no és pròpia de les societats improductives.
El que passarà de aquí poc: pèrdua de les poques llibertats que tenim els catalans, però també la major part de la població mundial, retrocés de les democràcies avançades, desmantellament de l'estat del benestar europeu, esclat menys controlat de les guerres imperials, acarnissament dels monopolis de matèries primes i bàsiques sobre les poblacions i economies més dèbils, etc. ja ho preveieren Marx i Engels, i inclusivament Lenin, i més recentment Arendt i Harvey, però avui són autors, no sense gran part de raó en el cas més antics, maleïts i ningú els té en compte perquè són molt incòmodes a part de feixucs.
La Humanitat oscil·la entre ser l'espècie més depredadora a ser l'espècie més social, i ara les pulsacions destructives, com a mitjans del segle passat, estan guanyant poder i protagonisme.
De moment els europeus encara no som capaços ni de bastir moviments de resistència i solidaritat comunes, malgrat les xarxes socials i les institucions compartides.
Els pirates i taurons ens tenen rodejats i ocupen el pont de comandament de les nostres vides.
Igualment respecte la UE, però especialment Alemanya, els qui recordem sempre l'antiga Llei de Say segons la qual no hi ha economia productiva sense una demanda solvent, els neo - liberals ens miraven i ens miren encara com uns ximplets tiranosaures que espatllàvem i espatllem la festa permanent i eterna de la casa d'apostes trucades de l'economia global.
A la fi però resulta inqüestionable que tot el que passa ara a la UE era d'esperar per a pensadors tan antics i elementals com Smith, Malthus o Ricardo, perquè les fal·làcies monetaristes en els seus excessos s'han amagat sense èxit darrera la innovació tecnològica, el turisme, els mercats i les deslocalitzacions, instruments dinàmics certs però insuficients, quan no agreujadors, per redimir les economies sumptuàries i especulatives de tal naturaleses parasitàries des del punt de vista de l'economia productiva, i ara som presa fàcil de tota classe de pirateries financeres i polítiques.
Quan tots els abusos especulatius per al control de les matèries primeres i els mercats foren infligits a Sud-Amèrica i a l'Àsia, els europeus des de l'auto-complaença renunciarem a la comprensió crítica i solidària, seguirem els doctrinaris de les finances, i enterrarem la lluita de classes que efectivament no és pròpia de les societats improductives.
El que passarà de aquí poc: pèrdua de les poques llibertats que tenim els catalans, però també la major part de la població mundial, retrocés de les democràcies avançades, desmantellament de l'estat del benestar europeu, esclat menys controlat de les guerres imperials, acarnissament dels monopolis de matèries primes i bàsiques sobre les poblacions i economies més dèbils, etc. ja ho preveieren Marx i Engels, i inclusivament Lenin, i més recentment Arendt i Harvey, però avui són autors, no sense gran part de raó en el cas més antics, maleïts i ningú els té en compte perquè són molt incòmodes a part de feixucs.
La Humanitat oscil·la entre ser l'espècie més depredadora a ser l'espècie més social, i ara les pulsacions destructives, com a mitjans del segle passat, estan guanyant poder i protagonisme.
De moment els europeus encara no som capaços ni de bastir moviments de resistència i solidaritat comunes, malgrat les xarxes socials i les institucions compartides.
Els pirates i taurons ens tenen rodejats i ocupen el pont de comandament de les nostres vides.
+0
-0
AMG, 20/02/2012 a les 14:08
Fins fa quatre dies, tant respecte Grècia com respecte Espanya, i en part Itàlia però també USA, els qui desconfiàvem total i absolutament del principi "modern" segons el qual és possible una economia global en la qual hi han economies productives semi-esclavistes, en el sentit més clàssic de la ciència econòmica, que conviuen amb profit mutu i competitivament amb economies sumptuàries improductives, també en el sentit més clàssic de la ciència econòmica, hem estat titllats de primitius i elementals pels neosocialistes abduïts pels doctrinaris neoliberals.
Igualment respecte la UE, però especialment Alemanya, els qui recordem sempre l'antiga Llei de Say segons la qual no hi ha economia productiva sense una demanda solvent, els neoliberals ens miraven i ens miren encara com uns ximplets tiranosaures que espatllàvem i espatllem la festa permanent i eterna de la casa d'apostes trucades de l'economia global.
A la fi però resulta inqüestionable que tot el que passa ara a la UE, per a pensadors antics com Smith, Malthus o Ricardo, era d'esperar, perquè les fal·làcies monetaristes en els seus excessos s'han amagat sense èxit rera la innovació tecnològica, el turisme, els mercats i les deslocalitzacions, instruments dinàmics certs però insuficients, quan no agreujadors, per redimir les economies sumptuàries de tal naturalesa parasitària des del punt de vista de l'economia productiva, i ara som presa fàcil de tota classe de pirateries financeres.
Quan tots els abusos especulatius per al control de les matèries primeres i els mercats foren infligits a Sud-Amèrica i a l'Àsia, els europeus des de l'auto-complaença renunciaren a la comprensió crítica i solidària, seguiren els doctrinaris de les finances, i enterraren la lluita de classes que efectivament no és pròpia de les societats improductives.
El que passarà de aquí poc: pèrdua de les poques llibertats que tenim els catalans, però també la major part de la població mundial, retrocés de les democràcies avançades, desmantellament de l'estat del benestar europeu, esclat menys controlat de les guerres imperials, acarnissament dels monopolis de matèries primes i bàsiques sobre les poblacions i economies més dèbils, etc. ja ho preveieren Marx i Engels, i inclusivament Lenin, i més recentment Arendt i Harvey, però avui són autors, no sense gran part de raó en el cas més antics, maleïts i ningú els té en compte perquè són molt incòmodes a part de feixucs.
La Humanitat oscil·la entre ser l'espècie més depredadora a ser l'espècie més social, i ara les pulsacions destructives, com a mitjans del segle passat, estan guanyant poder i protagonisme.
De moment els europeus encara no som capaços ni de bastir moviments de resistència i solidaritat comunes, malgrat les xarxes socials i les institucions compartides.
Els pirates i taurons ens tenen rodejats i ocupen el pont de comandament de les nostres vides.
Igualment respecte la UE, però especialment Alemanya, els qui recordem sempre l'antiga Llei de Say segons la qual no hi ha economia productiva sense una demanda solvent, els neoliberals ens miraven i ens miren encara com uns ximplets tiranosaures que espatllàvem i espatllem la festa permanent i eterna de la casa d'apostes trucades de l'economia global.
A la fi però resulta inqüestionable que tot el que passa ara a la UE, per a pensadors antics com Smith, Malthus o Ricardo, era d'esperar, perquè les fal·làcies monetaristes en els seus excessos s'han amagat sense èxit rera la innovació tecnològica, el turisme, els mercats i les deslocalitzacions, instruments dinàmics certs però insuficients, quan no agreujadors, per redimir les economies sumptuàries de tal naturalesa parasitària des del punt de vista de l'economia productiva, i ara som presa fàcil de tota classe de pirateries financeres.
Quan tots els abusos especulatius per al control de les matèries primeres i els mercats foren infligits a Sud-Amèrica i a l'Àsia, els europeus des de l'auto-complaença renunciaren a la comprensió crítica i solidària, seguiren els doctrinaris de les finances, i enterraren la lluita de classes que efectivament no és pròpia de les societats improductives.
El que passarà de aquí poc: pèrdua de les poques llibertats que tenim els catalans, però també la major part de la població mundial, retrocés de les democràcies avançades, desmantellament de l'estat del benestar europeu, esclat menys controlat de les guerres imperials, acarnissament dels monopolis de matèries primes i bàsiques sobre les poblacions i economies més dèbils, etc. ja ho preveieren Marx i Engels, i inclusivament Lenin, i més recentment Arendt i Harvey, però avui són autors, no sense gran part de raó en el cas més antics, maleïts i ningú els té en compte perquè són molt incòmodes a part de feixucs.
La Humanitat oscil·la entre ser l'espècie més depredadora a ser l'espècie més social, i ara les pulsacions destructives, com a mitjans del segle passat, estan guanyant poder i protagonisme.
De moment els europeus encara no som capaços ni de bastir moviments de resistència i solidaritat comunes, malgrat les xarxes socials i les institucions compartides.
Els pirates i taurons ens tenen rodejats i ocupen el pont de comandament de les nostres vides.
+0
-0
Anònimus, 20/02/2012 a les 12:10
Aviat veurem el que passa Grècia a casa nostra, quan Madrid desmantelli la raquítica autonomia que tenim. Planterem cara?
+5
-5
XxX, 18/02/2012 a les 18:30
Los del Luis Vives siempre han tenido fama de pijillos...aún los recuerdo cuando jugaba contra ellos al basket...y ahora resulta que son unos heroes de la causa progre...
Y todo por la falta de papel higienico...
Curioso...
Y todo por la falta de papel higienico...
Curioso...
+7
-6
Anònim, 18/02/2012 a les 12:54
Vergonya amb lo que passa amb los xiquets de l'IES Lluís Vives!
Autor
Jordi Casals
Nascut a Vic el 1977. És llicenciat en Història amb postgrau de Món Actual. Ocupa diferents responsabilitats per Esquerra Republicana de Catalunya i col·labora en mitjans de comunicació. Les seves reflexions les escriu al bloc.
Altres articles d'aquest autor
Accés usuaris
- Som a Internet des del maig de 1996
- SCG Aquitània SL
- Empresa adherida a l'Internet Quality Agence
- Notícies publicades amb llicència
Amb la col·laboració de:
