A mitjan segle XIX, el matemàtic, sacerdot anglicà i escriptor anglès Charles Lutwidge Dogson, conegut pel pseudònim Lewis Carroll, va publicar un llibre que ha acabat formant part de les obres més populars de la literatura universal: Alícia al país de les meravelles (Alice’s Adventures in Wonderland, en l’anglès original). El conte, com és ben sabut, explica la història d’una noia anomenada Alicía que cau per un forat i es troba en un món de fantasia poblat per criatures peculiars i antropomorfes.

Un segle i mig més tard, la irresponsabilitat d’una part significativa de l’hemicicle català sumada a la necessitat d’una estricta majoria parlamentària per dotar el Govern d’una eina essencial com són els pressupostos anuals, ha recreat bona part de la faula de Carroll i ha emergit una nova protagonista, Alícia també de nom, que viu també en un món de fantasia alimentat per criatures peculiars.

No contenta, però, amb el minut de glòria que l’aritmètica li ha atorgat, Alícia reclama de forma insistent un protagonisme que les urnes li neguen de forma continuada i s’atreveix, fins i tot, a condicionar escenaris de futur. Entre els estirabots de l’Alícia coetània, ens ha tocat escoltar que en sis mesos vol veure desmantellades les representacions institucionals i comercials del Govern de Catalunya. Afortunadament, en aquesta qüestió la senyora Alícia Sánchez Camacho no hi pinta res i afortunadament, també, el Govern de Catalunya té molt clares les seves prioritats i la necessitat d’una projecció exterior coherent, coordinada, eficaç i eficient.

És cert, i cal assumir-ho, que la xarxa internacional pública catalana ha de passar un examen rigorós que ens permeti adequar-la a les necessitats i potencialitats actuals de Catalunya; i és cert, també, que algunes representacions exteriors tenien i tenen greus defectes de forma –el cas de Nova York o l’Argentina clamaven al cel-, i moltes d’elles necessiten d’una clara i eficient actualització pel que fa al fons.

Això no vol dir, però, que Catalunya vulgui ni pugui renunciar a la seva representació exterior. Ans el contrari. Catalunya, com mai, ha de confiar en el muscle de la internacionalització i no només en el camp cultural i social, sinó també i molt especialment per la supervivència del país en els camps polític, econòmic i comercial. Quan les espanyes o els sequaços parlen de limitar l’acció exterior catalana amb l’excusa de la crisi fan trampes perquè és precisament aquesta situació la que ens reclama prémer l’accelerador a l’interior de forma coordinada amb una presència exterior que ens és imprescindible.

I aquest no és només un plantejament inherent a qualsevol govern sinó que és també propi i acceptat per tota mena d’institucions privades com ara empreses, universitats i, vés per on, pel mateix partit polític de l’Alícia contemporània. No s’entendria, sinó, que el Partit Popular tingués una “ambaixada” a Colòmbia, al barri més luxós de Bogotà, a quatre passes de l’ambaixada espanyola i a tres de l’oficina de l’AECID, amb quaranta persones. Una representació que de ben segur, no és un cas aïllat. Per l’Alícia la representació exterior de Catalunya per aconseguir presència i mercat internacional és una despesa, per nosaltres és una inversió que segur comporta rèdits positius col·lectius, mentre algú podria opinar que la delegació exterior d’un partit polític per a rèdit particular (se suposa vots) és una despesa difícil de justificar.

Ens tocarà fer canvis, ens caldrà millorar estructures pel que fa a l’eficàcia, l’eficiència i l’excel·lència, ens tocarà repensar escenaris, tancar-ne alguns d’absurds i obrir-ne d’altres d’imprescindibles... però que no s’equivoqui l’Alícia: els afers exteriors són una prioritat per aquest Govern i una necessitat pel nostre país, i mentre Convergència hi tingui la responsabilitat que hi té, aquesta prioritat no només no farà una sola passa enrere sinó que es transformarà en una xarxa bastida des d’un convençut sentit d’estat i des de la profunda vocació europea i internacional que forma part del nostre ADN.

Paga la pena deixar-ho clar perquè com més aviat l’Alícia deixi de somniar, menys dura serà la topada amb la realitat.