“Taradell” no ve de l’expressió “tara d’ell”, ni tampoc Canet de Mar significa que varen veure un “ca net sortint del mar”, ni tampoc que Sabadell vulgui dir “ceba d’ell”, ni molt menys “Seva” vingui de “ceba – verdura” ni “seva – pròpia d’ell”. Cal parlar amb propietat, ja que la ignorància és molt atrevida.

Etimologia: ciència d’estudi de les paraules

Per això, aquest modest article vol fer una aportació sobre el mot que dóna nom a les terres d’aquest costat del riu, segons les seves diverses etimologies i els seus significats originals. L’etimologia no és una ciència exacta, però ens permet acostar-nos, de forma raonable, a la veritat dels termes i de les paraules. Per això, i per al nostre terme, tenim diverses aproximacions, que donen llum sobre la identitat del territori i sobre la seva història.

La gran autoritat en l’etimologia hispànica, no tan sols catalana, sinó de tot l’àmbit llatí és Joan Coromines, qui ens deixà el 1997. La seva gran obra és el Diccionari etimològic i complementari de la llengua catalana, que veié la llum deu anys abans, mentre treballava també en l’Etimológico castellà. Coromines deia que ell vivia per acabar aquesta gran obra de la llengua catalana, ell que n’havia estudiades tantes, de llengües, i que té una gran fortalesa ni més ni menys que en la llengua castellana, perquè hi va publicar el seu Diccionario etimológico, pel qual rebé molt de prestigi i nombrosos premis.

Coromines apel•la al seu Onomasticon Cataloniae, del 1997. Per això la seva última i gran obra, la titula Complementari, ja que complementa, de fet, tant l’Alcover-Moll, diccionari Català-Valencià-Balear del 1920 com, i sobretot, el Diccionari general de la llengua catalana de Pompeu Fabra, del 1932.

Per això, quan es parla d’una etimologia s’ha d’anar al Coromines i quan es parla de noms de lloc, noms propis i de poblacions, cal acudir a l’Onomasticon. Un diccionari enciclopèdic, en vuit volums que tenim la sort de tenir-lo per a la seva consulta i treball, a la rectoria de Sant Hipòlit de Voltregà. Qui escriu aquestes línies té l’ofici eclesiàstic i només practica la lingüística com afició. Per això, sense ser un especialista, sí que coneixem les fonts a les que acudim quan es tracta de ben tractar la nostra vella mil•lenària i bella llengua.

Anem a les etimologies: popular, iber, llatí i medieval

Dues etimologies populars: el voltor i el drac que vol tragar. Amb l’etimologia popular és molt fàcil dir que el mot Voltregà, que no té d’altres paraules relacionades, es pot relacionar amb el voltor, la gran au necròfaga. Així, el Voltregà seria una zona de voltors, cosa que avui dia no ens resultaria estrany, perquè sovint els veiem solcant els nostres cels. Es tracta d’una etimologia popular, però, feta per la gent de carrer sense més coneixements que el sentit comú que, com diu Descartes, és el menys comú dels sentits.

L’altre sentit etimològic popular vindria de la imatge esculpida a la pedra del fris de l’església parroquial del segle XVIII, on es veu ben clar un monstre que vol tragar el castell de Voltregà. De fet, la representació del monstre més aviat fa referència que a finals dels 1700 el castell ja estava en ruïnes i no servia per al seu ús normal per al que havia estat construït. Recordem per un moment que els castells, al nostre país, no són com els de França o Anglaterra, on hi vivien els nobles. Aquí els castells servien de punt de guaita en cas d’invasió morisca o bé de lloc de refugi en cas que fos necessari, en moments d’atacs o de lluites, freqüents en el temps medieval.

Per aquest camí sí que ens podem acostar al que realment significa el mot “Voltregà”, ens escalfem però encara estem freds, perquè Voltregà no vol dir “el drac que vol tragar”, tot i que sigui un significat amb molta gràcia i que està imprès a la pedra des de fa més de dos-cents anys. Ara el jovent l’ha reviscolat amb l’espectacle de festa major del setembre.

Dues etimologies clàssiques: l’íber i el llatí

En aquest ball de noms i arrels lingüístiques, cal ressaltar la petja que deixen a les nostres terres els antics pobladors i, després, l’imperi romà. D’una banda tenim l’íber. Una llengua desconeguda, propera a la llengua basca, i de la que no en tenim diccionari, tan sols algun conjunt d’aproximacions a mots i paraules que han deixat la seva empremta en el nostre entorn geogràfic. En aquest capítol cal citar les estudioses del jaciment de l’Esquerda, de Roda de Ter, principalment a Imma Ollich, també amb arrels al Voltreganès.

Ollich explica que el mot Voltregà tindria en el seu interior amagat l’arrel -ter- que, en ibèric, significaria ni més ni menys que riu, curs d’un cabal d’aigua. D’aquí hi tindríem el nom del riu que presideix i conforma la plana de Vic, com també el nom del Vol-ter-gà, amb una transliteració, un mecanisme corrent en el llenguatge parlat. Voltregà vindria de l’íber i significaria lloc on el Ter fa el tomb. Donat que és ben bé així, ja que és en aquesta zona on el riu, enlloc de tirar avall de nord a sud i passar cap al Congost, produeix un clar colze i se n’en va cap a Manlleu, Sau i Girona. Noms aquests que són posteriors al riu, és clar.

De l’altra banda tindríem el llatí, de la que en tenim moltes i clares referències. Així, el mot “voltregà” seria una derivació del circumloqui ultra-aquae. En el llatí és comuna la transformació de la u en v. Així es podria entendre que els pobladors del vicus, al centre de la plana, diguessin, referint-se a aquesta zona, que per arribar-hi calia travessar les aigües i anar a l’altre costat. Ja sigui travessant el Ter o el mateix Sorreigs, dels que podem entendre que, en èpoques passades, fossin rius encara més cabdalosos.

L’etimologia culta de Joan Coromines

Per últim, doncs, acostem-nos a l’Onomasticon, 1997 Coromines, que és qui té l’última paraula en qüestions d’etimologia. Cal buscar-ho en el volum vuitè, dedicats als mots que van de VI a Z i on trobarem l’etimologia de Voltregà en les pàgines 90 a 93.
Concretament, explica Coromines, que el mot “Voltregà” vindria de vertragos, que eren els gossos llebrers, els galgos castellans, que els senyors feudals cuidarien i criarien per a dedicar-los a la cacera i com a animals de guàrdia i defensa. Encara avui hi ha una empresa de transports que en els seus camions escriuen Buitrago, referint-se als cans llebrers, corrent de pressa d’una banda a l’altra per acomplir la seva comesa.

En aquest sentit, la situació del castell de Voltregà està molt ben emplaçat per explicar com feia de guardià, gos de guàrdia, de l’entrada del Congost. És a dir, a l’Edat Mitjana, en ple funcionament del castell, es podia controlar si entraven enemics moros pel Congost, que pugessin cap a la plana de Vic. El castell faria de cap de guàrdia de la xarxa de castells que es comunicaven de pic en pic, des de Centelles a Gurb i des del Voltregà a Torelló i Besora cap a Milany.

Més enllà, el sentit més literari el troba Coromines en els versos del Dante, en la baixada als inferns, on sortiria el mot italià “veltro’”que en català medieval seria realment el “vertrago”.

Finalment, diu Coromines, “els fundadors remots del castell de Vertragane que plantaven cara els moros en temps de Carlemany (800 dC) i Lluís el Piadós, degueren posar llur fortalesa sota l’ègida del Veltro redemptor, que tornava respectable llur passió cinegètica”.

Un final divertit

Acaba l’article de Coromines amb una citació de crítica eclesiàstica que em diverteix molt. Només a un savi com ell se li permet d’usar la seva obra per a fer una denúncia que ultrapassa els temps i la mateixa obra del seu autor. Diu Coromines:
“El salt que fan les nostres dades des de 964 a 1108 és alhora artificiós i inevitable. La preciosa documentació de l’Arxiu Catedralici de Vic que el savi mestre Junyent deixà llegida i estudiada, els senyors canonges vigatans que l’han succeït, ens la deixen fins ara avarament inaccessible. (...)

Casolanament savis resten ells, però ens deixen els estudiosos en dejú. La preciosa forma Vertraga, que resta hapax, ben cert deuria reaparèixer en els documents de l’any 1000, hapax decisiu en aquest problema. (...)

Felicitar l’avenç de la lingüística catalana i hispànica que no interessa a aquests santíssims senyors. Què fa amic Pladevall: per què no s’imposa a aquell august cenacle?”

Senzillament deliciosos, aquests retrets entre savis!

Conclusió

Aquesta és una aportació que el qui subscriu fa des de la modèstia i des del propi coneixement de les fonts, per mirar d’aportar una mica més de lluny sobre la realitat i la identitat de la nostra terra, aplicada sovint en els noms.

Perquè el nom sí que fa la cosa i perquè el nom ens identifica. Qui ets tu? És la pregunta de la identitat que vol respondre a la realitat. Com et dius tu? en canvi, porta a una discussió sobre els noms i no sobre la cosa en si.

Anem a la realitat i busquem la veritat. Això sí, en aquest camp no hi ha dogma, sinó que cadascú ha de conèixer al màxim i potser, finalment, quedar-se amb la versió que més li abelleixi per honorar el nom de la terra que ens acull.

Al Voltregà tenim el luxe d’estar identificats amb una paraula que té una llarga història. No cal que busquem l’autènticament veritable, perquè en realitat totes les versions tenen les seves facetes interessants i versemblants. Per això és bo que ens quedem amb la complexitat del mot, que acaba identificant el que som, amb la nostra història i la pròpia realitat.