Temps era temps, els humans, que acabaven de baixar dels arbres, van començar a congriar el desig irrefrenable de criticar els congèneres que s'havien erigit en capitostos de la tribu. D'aquest noble impuls en va néixer el llenguatge oral, un avenç que ha proporcionat entreteniment i sou a gernacions de desvagats i de polítics, i que, alhora, va portar moltes altres invencions associades automàticament. Entre aquestes, la més remarcable va ser la rotllana. Espontàniament, aquells tertulians avant la lettre, es van disposar en rotlle, instituint així el paradigma simbòlic de l'assemblea.

Com que l'home és un animal de costums, la rotllana l'anaven a plantar, sempre, al mateix lloc, de manera que la resta d'espècimens del grup –els que, per comptes de fer-la petar, caçaven, pescaven, cuinaven i feien tota la feina- havien de desplaçar-se pel poblat vorejant la rotllana. Quedava així instituïda la plaça com a nucli simbòlic de la societat i element viari essencial.

Des d'aquells orígens tan remots fins la més llampant actualitat, la plaça ha canviat de d'aspecte en totes les variacions imaginables. Hi hem posat fontetes al mig, hi hem plantat plataners (i fins i tot palmeres agòniques) l'hem enjardinada i l'hem convertida en dura a base de formigó i disseny postmodern. De tot li hem fet a la plaça sense que cap d'aquestes variants hagi confós mai els homínids que feinegen i que l'han de vorejar per desplaçar-se  d'un carrer a l'altre. Tothom, sempre, ha sabut com circular al voltant d'una plaça. A peu i a cavall, en ruc i en cotxe.

Però vet aquí que, un dia, algú que s'havia adonat de la naturalitat amb què el trànsit de màquines i bèsties s'autoregulava en confluir en una plaça, va decidir fer places allí on hi havia cruïlles. D'aquesta manera, va pensar, ens estalviarem embussos i accidents tot beneficiant-nos de la placidesa i seguretat amb què tothom circula a les places. Però va cometre una errada fatídica, a aquestes noves places les va anomenar rotondes i amb aquest simple canvi va aconseguir confondre els homínids a tal punt que molts humans aprofiten les dites rotondes per a cometre les més absurdes de les bestieses. S'hi deturen impensadament, hi fan marxa enrere o hi posen els intermitents de dreta i d'esquerra inopinadament convertint-ho tot plegat en un autèntic festival de llum i de color i en paradís dels comunicats “amistosos” d'accident.

És tanta la confusió que molts espècimens de la tribu de ponent, incapaços d'assumir-ne ni tan sols el nom, s'entesten a anomenar-les “redondas”. Com m'agraden els humans!