L’aeroport de Lleida, la broma pesada d’Spanair i la prohibició de les corrides de toros tenen dues coses en comú: costen una milionada i són inversions públiques de caràcter estratègic de país.

Va arribar l’1 de gener de 2012 i jo no sabia si havia de brindar per l’any nou o si havia d’escopir el cava perquè a partir d’aquell dia deixava oficialment de ser part de la meva pròpia cultura. Vaig decidir alçar la copa per celebrar que, per raons estratègiques de país, el Govern invertirà una milionada en els toros (ara que estan prohibits).

El ministre espanyol de Cultura ha dit que recolzarà la tauromàquia amb inversions des del seu ministeri. Des de Catalunya alguns han posat el crit al cel: on s’han vist aquesta mena de prioritats espanyoles mentre aquí retallem i no parem! Es fa saber als escandalitzats que al cap de 400 anys d’història sense que  la tauromàquia rebés ni un ral  de l’erari públic català, ara es reparà aquest greuge i Catalunya també invertirà en tauromàquia. Des del govern de Madrid i des de la Generalitat. Els toros, després d’anys de contribuir amb impostos a les arques públiques i de generar feina i il·lusions a un bon grapat de ciutadans, passaran a costar diners directament al contribuent català. Tot plegat per fer contents a la majoria de parlamentaris virtuosos que democràticament la van executar –la prohibició- i a uns quants milers de ciutadans que ho van demanar. Potser es pensaven que l’estratègia ens sortira de franc. Peró ara s’acosta l’hora de la veritat, la de reparar els danys col·laterals. Els polítics encara són a temps de pactar una moratòria a la prohibició efectiva, apel·lant a la crítica situació econòmica i a la buidor de les arques públiques.

Si no, mentre esmola la tisora, el Govern ja pot anar preparant una partida pressupostària per indemnitzar als abjectes perjudicats per la prohibició del toros que hi tenen dret. Son uns quants, a més del pobret Balañá, propietari de la Monumental. Que els governants li expliquin als ciutadans què costarà aquesta altre broma estratègica de país. I sabrem quants quiròfans i escoles es podrien fer amb aquests diners de tots. Als possibles destinataris d’aquestes inversions els informo que el termini per sol·licitar-les s’acaba d’aquí a quatre mesos.

Una filla li va dir al seu pare, aficionat taurí, després de la prohibició: “Jaume, cada dia em sento menys de casa”. Jo també provo d’emmirallar-me en el meu país i ja no m’hi trobo.