Ja fa força temps que funcionaris i treballadors públics estem en lluita, i no és d'estranyar, ja que cada cop ens afecten més les retallades que pateixen les diverses administracions. Creieu-me, però, que no és la qüestió econòmica la que més ens dol al col·lectiu, sinó la campanya de desprestigi que hem hagut de suportar abans de les retallades per part dels mitjans de comunicació. Quan el poder ha d'atacar a un col·lectiu, com és el cas, posa en marxa els mitjans de comunicació afins per preparar el terreny. En aquests sentit, s'ha aconseguit instal·lar a la societat l'opinió general que els treballadors públics han de pagar el preu de la crisi perquè tenen estabilitat en el treball, perquè són uns mandrosos ja que no se'ls pot fer fora i llavors no tenen incentius, i perquè són uns apalancats i no innoven en contraposició a les grans virtuts dels que ara s'anomenen emprenedors, la paraula de moda.

Tot plegat és fàcil de rebatre. Entre els treballadors públics n'hi ha força que som substituts i interins i, per tant, patim constantment per la feina; n'hi ha molts amb la vocació de servei que ho són molt d'innovadors i autoexigents; i cal que no oblidem que un funcionari ha estat sotmès a un procés de selecció que, tot i les seves mancances, és duríssim, imparcial i molt fiscalitzat i, per tant, és millor que molts altres candidats. Estem segurs que podem dir això de tots els llocs de treball? No oblidem, tampoc, que la majoria de la població identifica un treballador públic com un administratiu al darrera d'una taula amb un ordinador, quan la gran majoria són sanitaris, mestres i professors, bombers... A algú li sembla que es pot ser mandrós en aquestes feines?

Com sempre, els debats simplistes ens fan oblidar el més important: Perquè hi ha funcionaris? Doncs per una qüestió d'independència davant del partit polític de torn. Si no hi haguessin places estables a l'administració cada cop que entrés un nou govern faria fora als treballadors per poder col·locar a 'els seus'. Per això és important que existeixin, perquè sanitaris, docents, administratius, bombers o policies, per exemple, treballin amb independència d'un o altre color polític. De fet, els partits aprofiten les figures directives -"càrrecs de confiança", en diuen- per canviar lleis, normatives i formes de funcionament, entrant com elefants a botigues de ceràmica a modificar-ho tot, fent inútil la continuïtat en la feina al llarg dels anys. Serveixi com a exemple la reforma de l'educació que acompanya cada canvi de govern.

Darrera els atacs a la funció pública, doncs, s'hi amaga el desig de desmantellar uns serveis públics, d'impedir la independència i els mecanismes de control per als governants, de retallar drets laborals perquè altres col·lectius no s'atreveixin a demanar-los per a ells, i d'enfrontar els treballadors entre ells, no sigui cas que descobreixin qui són els veritables culpables de la crisi. Penseu-hi el proper cop que critiqueu un funcionari.