Segurament aquest article serà polèmic. Però demanaria que abans de passar a la crítica fàcil i demagògica es reflexionés per tal de veure si és possible entendre la realitat com a tal i allunyar-nos de la utopia.

Vagi per davant dues premisses que, sota el meu modest punt de vista són absolutament certes. PRIMERA: les PIMES Catalanes som el 99% del total del teixit empresarial català, per tant la recuperació econòmica del territori només pot sortir des de les mateixes. SEGONA: al front de les mateixes estem persones, amb famílies, entorn, amics... tant respectables com qualsevol altre.

Desenvoluparé la segona. Personalment no conec ni un sol empresari que sigui feliç tenint que rescindir contractes. Nosaltres, que no som ni en conya, els personatges malèvols que contínuament reflecteixen les sèries de televisió, tenim sentiments i ens llevem al matí pensant com podem tirar endavant els nostres negocis i no pas com podem fotre a la resta de la humanitat. Som persones que com a opció de vida hem decidit impulsar projectes, amb un objectiu ben clar: crear riquesa per tal de ser més feliços. No ens hem d'avergonyir de res. Ara bé, només conec dos motius pels quals un empresari decideix rescindir un contracte: Un, perquè el treballador hagi decidit entrar en una situació d'improductivitat i que per tant cada dia la seva aportació dins l'empresa sigui negativa. Dos, que l'empresa no tingui feina per aquella persona. Algú realment creu que a un bon treballador, que compleix amb les seves obligacions, que genera valor per l'empresa, se'l acomiada per caprici si l'empresa te feina per a ell? No conec cap cas.

Els empresaris som feliços quan contractem i no quan acomiadem. Estem orgullosos quan creixem i no quan retallem. El que volem tots, i a qualsevol escala empresarial (autònoms, professionals lliberals, etc.), és cada cop ser més grans i això és el reflexa del nostre triomf personal. Per això m'indigno quan algú vol vendre la imatge de que el nostre únic objectiu és rescindir contractes. Encongir l'empresa és un drama personal, que a més amb moltíssims dels casos (com a mínim del meu entorn), acaben portant a la ruïna i fonent el patrimoni familiar de l'empresari, que ho ha apostat tot intentant defensar una il·lusió. Quan es tanca una empresa, no només pateix les conseqüències el personal de la mateixa, també hi ha molts drames familiars empresarials al darrera, i això no ho valora ningú.

Si estem d'acord que no s'acomiada per gust, sinó que s'acomiada al treballador aprofitat i "jeta" o bé quan hi ha una davallada de les comandes, també estarem d'acord que aquell és el pitjor moment de tresoreria per poder fer front als acomiadaments. Avui ens trobem amb la situació paradoxal que en el pitjor escenari del finançament bancari, les empreses han de morir per no poder fer front al cost dels acomiadaments. És millor tancar que intentar salvar-la a mínims per poder tornar a créixer a futur. Una dada per la reflexió: el promig europeu de dies per acomiadament és de 22, acostar-nos a 20 és un camí obligatori i necessari encara que no agradi. Si som més pobres i estem més arruïnats que altres països no podem estar més protegits. Aquesta protecció molts cops és la ruïna de l'empresa, del empresari i conseqüentment del treballador. No oblidem que tots tres formen una unitat necessària i que sense uns no existeixen els altres.

Durant molt temps uns convenis sectorials, pactats des de l'eufòria, han encarrilat el mercat a la següent premissa: Ha de cobrar igual qui produeix 10 que qui produeix 3, per tant la tendència, lògica i humana és que tothom acaba produint 3, quan per ser competitius al món hem de produir 10. Una altra dada per la reflexió: Encara que ho vulguem obviar, hi ha en el món milers de milions de persones que estan disposats a treballar el doble que nosaltres per ser feliços tenint la meitat, i això no ho podem perdre de vista. Serà injust, però és la competència que tenim i pensem que tota aquesta gent també te dret al creixement personal i econòmic.

Una altra paradoxa, entenent el concepte d'indemnització per acomiadament vull fer una pregunta: no seria també lògic que a la inversa quan algun treballador deixi l'empresa per anar a una altra feina millor i més ben remunerada, hagués d'indemnitzar-la per el valor afegit, la formació i el coneixement que li ha donat la mateixa durant el temps que hi ha estat? Ja sé que dit així sona estrany, però segurament rumiar el paral·lelisme entre les dues situacions pot donar escenaris de debat.

Crec que aquesta reforma laboral per sí sola no crearà llocs de treball. Segurament farà més fàcil que en el futur sigui més senzill i menys arriscat contractar, però avui el més important, el que hem de defensar amb ungles i dents, és que no desapareguin MÉS empreses. Perquè les que encara existim puguem sobreviure és imprescindible la flexibilitat, i en això si que es milloren les condicions existents. Per tant benvinguda sigui, encara que de per si sola no generarà miracles, si més no ajudarà a reduir l'absentisme laboral, que és una de les lacres que hem de suportar recurrentment.

Dic tot això, vull manifestar que soc un convençut del model austríac de relacions laborals, que substitueix el subsidi d'atur i la indemnització per acomiadament per una bossa fixa mensual que va recaptant el treballador i que gestiona com ell millor creu oportú. Un dels efectes immediats és que l'atur no es converteix en unes vacances pagades (no ens enganyem, podem fer la demagògia que vulguem, però la majoria de la gent s'ho pren així, si més no els primers 18 mesos), uff! però això donaria per un altre article sencer.

Com m'escrivia aquest cap de setmana l'amic Climent Guitart, a qui tinc el luxe d'escoltar i aprendre de quan en quan: "al segle XXI la divisió no serà entre dretes i esquerres o bons i dolents, sinó entre gent que es refia d'ells mateixos i gent que es refia dels altres".

No vull acabar sense fer esment del projecte Phoennix de Iberpotash, que de la mà del seu conseller delegat José Antonio Martínez Álamo, vol portar una inversió de 600 milions d'euros al territori en els propers 20 anys. La societat civil d'aquí hem d'apostar fort per col·laborar en el desenvolupament d'aquesta iniciativa. És una excel·lent notícia que no podem desaprofitar de cap de les maneres. Aquest cop el tren del futur passa per davant de casa i ens hi hem de pujar, i a més empènyer entre tots per arribar a l'estació desitjada. Potser és l'últim, no el desaprofitem.